A Segunda, oé !!! i els de RAC-1
per Roman Escuer
22/02/2009Ahir, al finalitzar el partit, i quan els nostres enfilaven cap el vestidor amb tota l'alegria del món, uns quants centenars de rucs encara s'estripaven la veu escridassant-los. "A Segunda, oé, a Segunda, oé!!". Era patètic, però no vaig poder contenir-me el pipí de tant riure. Semblava l'escena d'una pel·lícula d'Aliens, on desprès d'esbudellar la bèstia sobre la gespa, encara hi havien trossos que xisclaven per la graderia. Naturalment van acabar esclafats per la seva pròpia estupidesa, ignorants com milers del seus consocis que esmentar la Segona amb l'Espanyol pel mig és com demanar que et donin un gec d'hòsties al teu propi Estadi i te'n vagis a dormir amb el Madrid a cinc punts menys que fa una setmana.
La victòria d'ahir no ens ha d'amagar que el camí es llarg i extremadament difícil. No ens ha de fer oblidar tot el que s'ha fet malament a casa nostra en els darrers anys, i que quan s'acabi la temporada també s'haurà d'acabar una manera de gestionar l'Espanyol. Però ara hem d'estar amb els homes que vesteixen aquesta sagrada samarreta, fins l'últim alè, fins l'últim batec de cor. I només així, i amb la inestimable participació de l'eix del mal, sota la batuta d'en Raül Tamudo, ens salvarem, com vinc dient des.de fa setmanes.
Malgrat aquesta crua realitat que ens haurà d'acompanyar encara moltes setmanes, permeti'm que faci una parada, em renti les mans, la cara i els peus i, tot agenollat sobre una petita catifa blanc-i-blava, doni gràcies a Nostre Senyor per ser de l'Espanyol. Gaudir d'aquest moment, desprès de tombar a l'infidel, és una benedicció que no se'ns podia negar. I llegir els diaris de Barcelona, escoltar les ràdios catalanes i mirar la tele, la teva, en un dia com avui, és un goig que cap perico hauria de deixar d'assaborir. Només pel fet d'observar com ploren, com bramen i com es queixen amargament tota la colla de estómacs agraïts que pul·lulen pels mitjans de comunicació, ja val la pena perdre amb ells uns minuts de la nostra complexa vida.
D'exemples, molts. Un d'ells, l'emissora de ràdio RAC1 i el seu equip d'esports, encapçalat pel senyor Joan Maria Pou. Ahir, just acabat el partit, em vaig entretenir a escoltar les veus de les ones d'una Catalunya que semblava estar afectada per una crisi d'ansietat més important que la del jutge Garzón. Un autèntic plaer, tant o més que l'ampolla de "champany" (lo de cava ho deixo pels postmoderns del país) que ens vam beure a casa per celebrar el triomf. I heus aquí que surt el tal Pou i certifica que l'Espanyol ha guanyat perquè ha jugat amb dotze jugadors. Tota una vida dedicada al periodisme, estudiant molts caps de setmana per treure's la carrera, treballant dur per guanyar uns quants duros més en un nou càrrec dins de la ràdio, i acabar dient que l'Espanyol ha jugat amb dotze. La societat catalana hauria de plantejar-se si és convenient posar a disposició de individus tant pallussos com l'esmentat els medis i les possibilitats que se'ls ofereixen.
Naturalment que l'afirmació científica del senyor Pou, lluny de pertorbar-me, em va produir satisfacció i bonança. Satisfacció de percebre que estan acollonits perquè comencen a veure que no són invencibles. I la bonança d'esperit que et dona el saber que els matons del barri s'han fotut de morros per culpa de l'estament que més els ha ajudat en els darrers temps. Que es queixin dels àrbitres és un símptoma evident de que estant malalts. Tant de bo la seva malaltia, reflectida claríssimament en la nostra victòria d'ahir, ens doni les forces suficients per sortir aviat de la UVI. Perquè, i molt que ens pesi, sóm vasos comunicants: les seves desgràcies són part del nostre oxigen.
http://www.pericosonline.com/opinions/deta...-i-els-de-rac-1
