Les Rates als USA (el reportatge)

A les set del matí va sonar el despertador, ens vam llevar i vam anar cap al gran menjador on hi havia l'esmorzar, un buffet sense gaires pretensions, però que a nosaltres ens va servir per sortir amb la panxa contenta. A les vuit, ja pujàvem a les motos disposats a anar a Grand Canyon.

De tota manera, encara havíem de repostar combustible per a les nostres Harleys, així que vam creuar la Route 66 i vam entrar a la gasolinera Mustang Gas Station per fer-ho.

Teníem per endavant gairebé cent quilòmetres i aproximadament una hora de ruta, tot i que Williams s'autoproclama com la porta d'entrada a Grand Canyon. Pel camí, el paisatge amb més vegetació de l'habitual, en particular boscos de pi ponderosa, i la calçada fora de les poblacions poc transitada, coincidint només amb vehicles de lloguer, tant cotxes (Ford Mustang i SUV principalment) com autocaravanes (les de Cruise America, les més habituals, molt cridaneres amb els seus paisatges pintats a la carrosseria).

En arribar a les guixetes del parc nacional, on havia plogut una estona abans, vam trobar-nos una mica de cua, però no ens hi vam estar molta estona. Vam fer els últims vuit quilòmetres dins del parc fins a arribar a un dels grans aparcaments propers al centre de visitants.

Sabíem que hi havia quatre línies d'autobusos i que nosaltres volíem fer la ruta vermella, però tot i així vam entrar al Grand Canyon Visitor Center per informar-nos una mica més i la veritat que va pagar la pena, doncs malgrat que la informació de les rutes ja la teníem i era correcta, vam poder conèixer en els panells informatius i en la pel·lícula del parc altres dades sobre l'origen, la geologia, la flora, la fauna i la meteorologia, que per cert semblava que anava a acompanyar-nos amb el cel ennuvolat i potser alguna tempesta.

La primera aturada era a Trailview Overlook, el punt d'inici del recorregut per baixar al fons del congost, una caminada de tot el dia si s'està en forma i es comença ben d'hora i s'acaba ben tard. Des d'allà vam tenir el primer contacte visual amb la vistosa i escarpada gola i la nostra ment va començar a lluitar per entendre allò que veia, doncs no és fàcil assumir una profunditat de mil sis-cents metres, una amplada de vint-i-nou quilòmetres i una llargada de quatre-cents quaranta-sis quilòmetres. L'únic que es pot fer és sentir-ho i gaudir-ho, doncs és impossible, per exemple, reproduir-ho en una fotografia o explicar-ho amb paraules. Per fer-nos una mica d'idea, podíem veure alhora zones assolellades, zones en ombra, zones patint la pluja de les tempestes...

Ens hi vam estar més d'una hora, tot i que la nostra sensació va ser d'estar-hi un quart, i vam fer un munt de fotografies, per finalment tornar cap a la parada de l'autobús, que estava a rebentar de gent, el que ens va obligar a fer cua i esperar-ne més d'un.

Vam baixar a Maricopa Point, vam seguir meravellant-nos amb el paisatge i vam caminar fins a Powell Point, mentre vèiem que dues grans tempestes, una a l'est i l'altra a l'oest, s'acostaven l'una a l'altra per trobar-se sobre els nostres caps, com així va acabar passant.

No vam poder agafar el primer autobús que va passar perquè érem molta gent els que volíem pujar i de cop va començar a ploure a bots i barrals. Vam fer pinya sota la marquesina de la parada i els autobusos van començar a fer viatges de forma contínua per recollir gent i evacuar-la cap al Village o el Visitor Center. Agafaven uns quants dels primers de la cua, sense deixar que hi pugés tota la gent possible i omplís el vehicle, i continuaven cap a la resta de parades, recollint gent a cadascuna d'elles.

El conductor del nostre autobús va ser molt simpàtic, va estar fent broma per la megafonia i ens va donar molta informació, suposo que forma part del protocol d'evacuació del parc, però va estar molt bé. En tot cas, nosaltres vam baixar al Grand Canyon Village i vam entrar en un gran edifici que feia funcions de botiga de records, de punt d'informació, de bar i de restaurant i allà vam prendre alguna cosa i vam fer temps a veure si passava la tempesta.

Ens vam anar informant de la previsió meteorològica i no anàvem a tenir una pausa suficient per continuar la visita, a més que pel moment seguien suspesos els serveis d'autobús per anar cap als miradors, així que, després de més de dues hores d'espera, vam comprar-nos unes capelines i vam anar cap a les motos.

Vam arribar al nostre hotel a Williams a quarts de cinc de la tarda, després d'haver-nos plogut una estona durant el camí de tornada, i amb les capelines totalment destrossades. A nosaltres ens va fer molta gràcia, però no vam veure pas riure el corb que mirava des de la branca d'un dels pins al final de l'aparcament.

Vam descansar una mica i quan vam tornar a sortir de la nostra habitació vam veure tot de cotxes curiosos a l'aparcament del Mountain Side Inn Motel.

Resulta que el carrer principal, la travessia de la Route 66, estava parcialment tallat al trànsit i servia d'exposició per tot de cotxes i pickup's antics restaurats o modificats, alguns dels quals tenien el capó obert per tal que s'admirés el motor. Era una mena de trobada o concentració i hi vam estar una estona mirant-nos-els.

Com no podia ser d'una altra manera, vam entrar a totes les botigues i exposicions sobre la Route 66 que hi havia i fins i tot van caure alguns records.

Vam entrar al Bottle+Barrel Historic Brewing Company a la cantonada amb Grand Canyon Boulevard, ens vam prendre unes cerveses artesanes i al cap d'una estona, aprofitant que havia aparegut una nova tempesta, vam demanar unes pizzes per sopar.

Quan vam sortir un altre cop al carrer, la tempesta ja havia marxat i el sol començava a pondre's, però encara vam estar a temps de veure un Arc de Sant Martí.

Estava tot el terra moll, però com que feia caloreta no importava gaire i de fet van començar a circular novament cotxes de la trobada que cridaven realment l'atenció.

La fama de Williams a més de sobrevenir per ser l'avantsala del Grand Canyon des del sud, li sobrevé per ser l'última ciutat que va ser circumval·lada per la I-40 i d'aquí que les referències a la Route 66 siguin constants.

Els neons de les botigues i dels restaurants són espectaculars, com els que hi ha a Cruisers Cafe & Gift Shop, un local amb una gran terrassa i un cotxe en alt, molt americà, amb decoració molt autèntica, molt animat sempre que hi vam passar per davant, amb música en viu molts dies. Està especialitzat en fumats i barbacoes i a més té annexa una gran botiga de records.

Vam entrar en aquesta i en alguna altra botiga de souvenirs sobre la Route 66, vam fixar-nos en detalls curiosos i en algun cotxe dels de la trobada i vam marxar cap a l'hotel per descansar, doncs l'endemà teníem un dia força carregat.

Teníem planificat sortir ben d'hora, però com que l'esmorzar no se servia tan aviat, vam acabar sortint a les vuit del matí, després de l'àpat matutí.

A una cinquantena de quilòmetres de Williams hi ha Flagstaff, que potser hauria estat el lloc normal on haver fet les dues nits anteriors en comptes de fer-les a Williams i així haver guanyat els tres quarts d'hora que vam trigar a recòrrer aquesta distància, però segueixo pensant que dormir a Williams va ser tot un encert.

Havíem sortit de Williams per la Interstate 40, però un cop travessat Flagstaff vam agafar la Highway 89, que ens havia de dur cap a Page.

Dúiem uns cent vint quilòmetres quan ens vam aturar a la destartalada gasolinera Thrift Way de Gray Mountain. Això sí que era absolutament i autènticament decrèpit i més si a sobre li afegim l'hotel abandonat del costat. Hackberry era la imitació comercial i aquesta era l'original! Si no haguéssim anat tant justos de temps, ens hi hauríem estat una hora fent fotos, però només vam repostar i vam esperar que els fumadors calmessin les seves ànsies.

Vam tornar a engegar les motos sense problema i vam continuar la ruta mentre el paisatge anava perdent vegetació i ens anàvem endinsant en un paratge desèrtic.

Carretera sense corbes i pràcticament plana, sense res a l'horitzó, realment és una manera diferent de conduir. Et transportes als teus pensaments amb la banda sonora de les cançons que cantes o amb la formada pels sons dels tubs d'escapament i de l'aire que travessa el teu casc i les teves ulleres. Per això, creuar el Little Colorado River pel pont que el 1959 va substituir el Historic Tanner's Crossing Bridge és rellevant. Per cert, el també conegut com a Cameron Suspension Bridge, que és el pont que es va construir el 1911 i marcà un abans i un després a la zona, provocant el creixement del poble de Cameron, encara funciona, però només com a suport d'un oleoducte. De tota manera, segueix dempeus i és el pont suspès més antic d'Arizona.

Em va sorprendre molt durant tot el viatge les poques motos que vam trobar-nos a la carretera, doncs com a mínim esperava trobar altres turistes com nosaltres, igual que vèiem cada dia un munt de cotxes i autocaravanes de lloguer (i segur que en vèiem molts més, però no els reconeixíem com a vehicles de lloguer).

Havíem entrat en territori dels Navajo i dels Hopi i la carretera va començar a ondular-se, tant lateralment com verticalment, es veien algunes formacions rocoses curioses i de tant en tant trobàvem paradetes de venda d'articles d'artesania dels indis.

Vam passar entre muntanyes i en un moment donat vam començar l'ascensió a un port, però amb la calçada força ampla i corbes no gaire tancades, més una distracció que no pas una alegria en la conducció.

Ens vam aturar en un mirador força ampli farcit de paradetes de venda d'artesania navajo, però no preteníem pas comprar res i ni tan sols ens vam mirar la mercaderia, doncs el que preteníem era gaudir de les vistes a la vall per la que circulava el Riu Colorado. Es podia veure clarament la monumental esquerda del Marble Canyon, el que seria l'inici nord del Grand Canyon, i al fons Vermilion Cliffs.

Vam acabar de pujar el port, que per cert és l'Antelope Pass de 1.875 m. Uneix Bitter Springs amb Page, al comtat de Coconino, i és molt costerut, superant fins a 1.000 peus en només 3 milles.

Quedaven uns vint minuts de ruta i el David i el Jaume van canviar-se les motos per tal de provar-ne de diferents, vam passar per davant de l'accés a Horse Shoe Bend, vam circumval·lar Page i, després d'una aturada tècnica rapidíssima per consultar el mapa, ens vam dirigir al Lower Antelope Canyon, on teníem una reserva per visitar-lo a les dotze del migdia, tot i que quan vam arribar-hi ens van dir que a causa de la tempesta del dia anterior estava la gorja negada i les visites posposades (encara no sabien dir-nos a quina hora podríem entrar-hi).

Vam decidir aprofitar el temps anant a visitar Horse Shoe Bend, però a l'hora d'arrencar les motos la meva no ho va fer. Era un problema elèctric, no tenia bateria suficient. No l'havia deixat amb el contacte donat i dúiem prop de tres-cents quilòmetres aquell matí. Vam intentar trucar a Eaglerider, però no ho vam poder fer amb cap dels nostres mòbils, llavors vam anar la Núria i jo a buscar una gasolinera des d'on trucar i allà ens van dir que anéssim al Walmart Supercenter de West Haul Road. Vam fer el típic de les pel·lícules,que és donar el número de la cabina i esperar que et truquin i després d'una estona ens van confirmar que vindrien des de Flagstaff amb una moto de sustitució, però que encara trigaria una bona estona. Amb les gestions fetes, vam tornar cap a l'entrada a Antelope Canyon per informar el Jaume i el David.

Eren quarts de dues i estàvem assedegats, així que vam carregar l'equipatge de la Núria i el meu a la moto que havia tingut pana i vam marxar amb les tres motos que funcionaven a beure i menjar alguna cosa al McDonald's que hi havia a la vora del supermercat (l'havíem vist quan havíem estat buscant la cabina de telèfon i no calia voltar més).

Amb les panxes plenes i ja refrescats, vam anar a veure el Glen Canyon Dam Bridge, és a dir el pont de la presa de la gorja Glen, un pont d'arc d'acer que creua el Riu Colorado a l'alçada de la presa, salvant una separació de tres-cents vuitanta-set metres i una alçada de dos-cents deu metres. Vam passar per ell i un quilòmetre més enllà vam girar cua per tornar per on havíem vingut.

Vam deixar les tres motos a l'aparcament a tocar de la Highway 89 i vam recòrrer caminant el quilòmetre que ens separava de Horse Shoe Bend, el famós meandre amb forma de ferradura del Riu Colorado. Vam tenir la mateixa sensació que el dia anterior al Grand Canyon: massa gran per explicar-ho i fotografiar-ho, tot i que en aquest cas (només) hi havia tres-cents metres d'alçada.

De tornada a l'entrada al Lower Antelope Canyon, ens van confirmar que el podíem visitar i llavors vaig convèncer els meus acompanyants per tal que hi entressin mentre jo esperava la moto que m'havien de dur, doncs esperar-nos tots podia suposar fàcilment que perdéssim la possibilitat de visitar les gorges.

Havíem reservat a mitjans de juny i a l'Upper Antelope Canyon ja no hi havia disponibilitat a les hores que a nosaltres ens convenien (bé, tot i que finalment l'entrada va ser a una altra hora). El més conegut és l'upper, però al lower, que és més curt i més estret, tens l'avantatge de la menor massificació, malgrat que havent tancat tot el matí els visitants anaven a ser el doble.

Jo m'havia quedat a peu de carretera, doncs no es podia accedir a les instal·lacions sense pagar l'entrada corresponent (no valia el Park Pass perquè estant en territori indi -navajo- la gestió corre a càrrec dels indis i no pas del govern), sota un sol que s'hi coïen els ous, sense cap tipus d'ombra i amb una ampolla gran d'aigua que vaig anar dosificant. No en quedava gaire d'aigua quan va arribar el representant d'Eaglerider a Flagstaff amb una Indian Scout en un remolc. Va ser una sort que em portessin la moto que jo volia, el problema és que venia amb pantalla i no podia treure-la.

Tant una gorja com l'altra són fruit de l'erosió de la pedra sorrenca del tipus navajo principalment per inundacions sobtades. En el cas del Lower Antelope Canyon, conegut com El Llevataps i amb nom navajo Hazdistazi, que significa 'arcs de roca en espiral', la gorja queda sota terra, mentre que a l'Upper Antelope Canyon no cal baixar escales de cap tipus i tant a l'un com a l'altre la visita és guiada perquè hi ha risc d'inundació en cas de pluja i, no ens enganyem, perquè així la visita dura el temps que tenen previst i així pot entrar el següent grup.

Després del canvi de moto, encara vaig haver d'esperar-me uns tres quarts d'hora i, de fet, com que s'apropava l'hora de tancar, vaig poder entrar a l'aparcament i esperar els meus companys al costat de les seves motos. Teníem per endavant dos-cents vuitanta quilòmetres encara i eren les sis de la tarda tocades, així que no vam perdre temps i vam pujar a les motos.

El sol va anar perdent alçada fins el punt que a partir de deixar l'AZ 98 i agafar la US 160 ja era impossible conduir amb ulleres de sol i es va acabar ponent. Vam baixar molt el ritme perquè no hi havia gens de llum i era un territori salvatge en el que ens podíem arribar a trobar qualsevol animal. Un cop a Kayenta, vam decidir buscar allotjament, vam preguntar al Wetherill Inn i ens van dir que estaven plens, que possiblement hi hauria lloc al Kayenta Monument Valley Inn i que fins a Bluff no trobaríem res. Ens van fer el favor i van trucar a un allotjament que estava unes trenta milles enrere, però també estava ple. Finalment, vam anar al Kayenta Monument Valley Inn, on vam pagar l'habitació més cara de tot el viatge.

El restaurant de l'hotel tenia uns preus que nosaltres no estàvem disposats a pagar aquell dia, doncs preferíem descansar a menjar. A l'altra banda de la carretera hi havia un McDonald's (recordo que ja havíem dinat en un) i una mica més enllà un Burger King en el que hi ha una petita exposició en homenatge als indis navajo i la seva aportació a la Segona Guerra Mundial, doncs per evitar que es descodifiquessin les comunicacions estadounidenques que interceptaven els alemanys algú va tenir la brillant idea de transmetre en idioma navajo, un idioma tant especial que els alemanys no van saber interpretar.

Al final, ens vam acostar a la gasolinera i vam comprar algunes coses per picar i beure. Ens va sorprendre molt que hi hagués tants tipus de refrescs, no tant pels gustos com per la varietat de colors, doncs crec que al catàleg Pantone no n'hi ha tants! A l'habitació, ens vam posar còmodes, ens vam refrescar, vam descarregar fotos, vam comentar les peripècies del dia... i finalment ens vam posar a dormir.

Teníem poc més de mitja hora fins a Monument Valley, però en la nostra guia havíem fet la visita el dia anterior, així que havíem de modificar tota la ruta del dia i afanyar-nos. Ens vam llevar d'hora, vam comprar l'esmorzar a la gasolinera i vam sortir a la carretera, trobant-nos ràpidament formacions rocoses que eren el preludi de les famoses formacions de Monument Valley.

Vam entrar a Utah i pocs metres més enllà vam veure el cartell del Navajo Welcome Center, ens vam desviar i vam entrar a l'aparcament. Hi havia uns edificis sense cap mena d'activitat, semblaven botiguetes o petits magatzems, però estaven tots tancats. De tota manera, va ser un lloc perfecte per veure amb tota la seva magnitud les formacions rocoses de Monument Valley, tot i que l'hora del dia no era la millor, doncs teníem el sol de cara.

Ens vam dirigir cap a l'entrada del parc per Main Monument Valley Road i vam comprovar que com que el parc està en territori navajo és gestionat pels indis i per tant el Park Pass no serveix per entrar-hi. Ens vam aturar poc abans de la guixeta, vam comentar que no anàvem a contractar cap excursió en 4x4 per manca de temps i que el que vèiem des d'on érem i el que anàvem a veure des de dintre tampoc no seria pas tan diferent (no hi ha circulació lliure) i vam decidir no entrar-hi.

Com que pràcticament no hi havia trànsit, vam poder aprofitar aquell tram de carretera per fer-nos unes quantes fotografiess tant aturats com circulant amb les motos.

Vam tirar enrere per Main Monument Valley Road fins a arribar a la cruïlla amb la US-163, però enlloc d'agafar direcció Kayenta vam agafar direcció Bluff, doncs volíem buscar algun altre punt des d'on gaudir de la vista.

No vam trigar gaire en tornar a trobar un lloc on aturar-nos, però seguíem tenint la majoria de les formacions rocoses a contraclaror (només teníem Eagle Mesa i Setting Hen amb una llum acceptable).

Fèiem uns centenars de metres i ens tornàvem a aturar per mirar i potser fer fotos, així hi vam estar una bona estona, però vam acabar girant cua abans d'arribar a Forrest Gump Hill (el turó en el que en Forrest Gump decideix deixar de còrrer amb la mítica imatge de la carretera al seu darrere i al fons les formacions de Brighams Tom, Stagecoach, Big Indian i Sentinel Mesa), doncs passaven de les deu del matí, tot això ho hauríem d'haver fet el dia anterior i teníem per endavant més de quatre-cents quilòmetres i un Parc Nacional.

Vam desfer el camí que havíem fet aquell mateix matí, però la nostra percepció del que ens envoltava havia canviat i els turons i les formacions rocoses que ens havien semblat el preludi del que anàvem a veure, ara només ens semblaven petites curiositats. Això sí, anàvem gaudint de la conducció i del paisatge i aprofitant per gaudir al màxim el David va circular sense casc. Jo no ho vaig fer perquè la pantalla de la moto em feia patir moltes turbulències i em volaven les ulleres de sol, en canvi la Núria i el Jaume no ho van fer per prudència.

De tornada a Kayenta, vam travessar el poble fins a la cruïlla amb la US-160, on ens vam tornar a aturar per comprar algun refresc a la gasolinera. A aquella hora ja hi havia més moviment i vam veure com un autèntic cowboy hi arribava amb el revòlver a la cintura (el segon que vèiem, doncs n'havíem vist un a Oatman) i la pickup i el remolc plens de bales de palla, com també vam veure uns quants indis alcohòlics i ociosos (reben ajudes i subvencions per part de l'estat que aconsegueixen aquest efecte en una part de la societat).

Era un dia fantàstic per anar en moto, doncs van aparèixer uns grans núvols que van impedir que la calor fos inaguantable, el que ens va permetre gaudir de la conducció i del paisatge, un paisatge que no havíem vist el dia anterior, tot i haver-hi passat, perquè ja era fosc.

Ja estàvem circulant per la AZ-98 i teníem a l'horitzó la silueta d'Square Butte quan vam veure un aparcament i un cartell indicant scenic views, per tant vam aparcar les motos i vam fer una ullada des del mirador cap a Porcupine Springs, amb els seus 1.966 m.

Després de que algú de nosaltres buidés la bufeta, vam tornar a pujar a les motos i ara sí que vam passar a tocar d'Square Butte i de Setting Red Rocks, dues formacions rocoses que ja ens havien cridat l'atenció el dia abans.

La veritat és que els entrebancs del dia anterior amb la meva moto i amb la inundació de l'Antelope Canyon ens havien fet la guitza, doncs havíem perdut una reserva d'hotel, no havíem pogut anar a Monument Valley la tarda anterior i ens havien obligat a canviar tota la planificació del dia, incloent-hi la ruta, de la qual més de la meitat era ruta feta en l'altre sentit, però ja no hi podíem fer res. Eren les dotze del migdia i entràvem un altre cop a Page.

De tota manera, en aquesta vida s'ha de ser positiu i de tota situació s'ha d'extreure el millor i si el dia anterior només vam poder passar (sí, dos cops, però només passar) pel Glen Canyon Dam Bridge, aquest cop ens hi vam aturar i vam fer-hi un cop d'ull, tot i que el Jaume només pensava en dormir una miqueta.

A partir d'aquí ja era territori inexplorat un altre cop. Els núvols eren amenaçadors no tant per ells mateixos com pel seu tamany i perquè s'estava tapant el cel cada cop més. A més, es veien tempestes a la llunyania, però el nostre patiment es va quedar en això i no ens va ploure pas.

Un cop a Kanab, vam aturar-nos a la gasolinera Philips 66 per repostar i allà mateix vam entrar a l'hamburgueseria Wendy's per dinar una mica. Tot i ser una franquícia a l'estil McDonald's o Burger King (és darrere d'aquestes dues cadenes d'hamburgueses la tercera més gran dels Estats Units), ens va semblar molt més familiar en el tracte i la veritat és que estava servint dinars a cabassos. Però el que realment ens va encantar va er la màquina per servir-te les begudes (recordeu el free refill), que tenia una pantalla tàctil en la que primer escollies si volies una beguda ensucrada o no i anaves passant per diferents menús que no s'acabaven mai perquè la quantitat de begudes era espectacular. Jo, que sóc de beure Coca-Cola de la de tota la vida, quan vaig arribar al menú final tenia la Coca-Cola que em vaig demanar i després igual una desena més de diferents sabors, molts dels quals desconeixia completament que existissin.

Després de deixar enrere Kanab, ciutat de 3.500 habitants que semblava força animada i que és coneguda perquè s'hi van rodar alguns westerns, el paisatge va canviar, va deixar de ser tan planer i es va omplir de vegetació.

A la Núria i a mi ens feia molta il·lusió arribar al Galaxy of Hatch Diner & Motel perquè, malgrat que a la guia de viatge posava que era un hotel motard amb el seu diner anys 50's i botiga biker, sabíem que el Jaume i el David se l'havien llegit una mica així per sobre i que a més allà no posava que estava decorat amb tot tipus d'objectes de la marca Harley-Davidson. Sabíem que li anava a encantar al Jaume, com així va ser. La veritat és que estava molt millor que no ens havíem pensat, doncs ens havia donat la sensació que potser tindria els seus punts carrinclons, ridículs i fins i tot de nyigui-nyogui, però tot el contrari: estava farcit de detalls de bon gust i molt ben trobats, com el ventilador pintat amb flames i amb un far com a làmpara, l'armari d'eines com a calaixera o la nevera com a taula alta.

Després d'instal·lar-nos a l'habitació, com que només eren les cinc i escaig de la tarda, vam decidir recòrrer la quarantena de quilòmetres que ens separava del Bryce Canyon.

Com que eren pràcticament les sis de la tarda, no ens va costar gaire aparcar prop dels principals miradors, als que hi vam arribar amb una petita passejadeta.

No estava ni de bon tros tan massificat com el Grand Canyon o Antelope Canyon i bona prova del que dic és el petit esquirol que vam trobar.

En realitat no es tracta d'una gorja pròpiament dita, sinó d'un gran amfiteatre natural format per l'erosió a causa de l'aigua, el vent i el gel. I quan dic gran parlo en termes americans, és a dir immens, doncs ocupa una superfície de cent quaranta-cinc quilòmetres quadrats. Com en el cas del Grand Canyon, és impossible fotografiar-lo en condicions i que a més aquestes fotos reflecteixen el que se sent en veure-ho.

Ens va tocar la grossa amb un altre esquirol que vam trobar a terra. Ens hi vam apropar, vam anar bellugant-nos, però ell no es va espantar ni va fugir, doncs tenia una missió: desenterrar una pinya. Ho va fer davant nostre i després se la va cruspir.

Bryce Canyon destaca per les seves estructures geològiques úniques anomenades hoodoos, que són uns pinacles rocosos allargats que poden arribar als seixanta metres d'alçada i combinen estrats de colors vermells, ocres, taronges i blancs.

Si els dos primers esquirols que havíem vist eren molt semblants i només els diferenciaries per la cua, el tercer tenia unes orelles punxagudes molt característiques.

El primer habitant occidental de la zona va ser el mormó Ebenizer Bryce, que va dir que era el pitjor lloc on perdre una vaca i que ha passat a la història per ser el descobridor i no per les seves ocurrències.

La cota mitjana d'altitud es troba entre els 2.400 i els 2.700 metres. No obstant això, la part meridional es troba a 2.100 metres sobre el nivell del mar.

Encara que els més visitats són, Sunrise, Sunset, Inspiration i Bryce, no són pas els únics miradors que hi ha, doncs en total sumen la bonica xifra de catorze.

A més de mirar les formacions (són formacions o són destruccions?) rocoses des dels miradors, es poden fer caminades en les que el desnivell és gran, però no totes són aptes només per a especialistes. També es poden fer excursions equines i al centre de visitants es projecta una pel·lícula i s'exhibeixen altres informacions, tot i que nosaltres no vam entrar-hi pas.

Després de visitar Grand Canyon, Horse Shoe Bend, Antelope Canyon i Monument Valley, no teníem gaires expectatives de la nostra visita al Bryce Canyon, però en canvi les va superar amb escreix i mentre tornàvem a l'hotel anàvem pensant que ens hauria agradat dedicar-li més estona.

Ja a Hatch, vam aparcar les motos davant de la nostra habitació i vam anar a veure la botiga biker, però estava tancada i només la vam poder mirar una mica des de fora, però vam aprofitar l'estona per dutxar-nos, canviar-nos i relaxar-nos una mica.

El poble de Hatch és petit, només té un centenar llarg d'habitants, així que no pagava la pena sortir a donar una volta i directament vam sortir de l'habitació per anar a sopar al diner, que estava molt ben ambientat, destacant-hi els ventiladors del sostre, que simulaven les parts davanteres d'avions de caça de la segona guerra mundial, i molt ple (primer vam haver de seure tots quatre en una barra baixa l'un al costat de l'altre i més tard ja vam poder passar a una taula). Un bon final per a un altre dia molt llarg.

Vam esmorzar al diner i per païr bé l'àpat vam jugar amb la maniquí que anunciava la cafeteria, ens vam acostar a la botiga-taller biker i vam xafardejar per les finestres, vam quedar-nos bocabadats amb el camió antic de bombers que hi havia i vam preguntar-nos com podia ser que el dia anterior haguéssim passat de llarg sense veure els cartells i haguéssim hagut de girar cua i buscar el conjunt format pel motel, el restaurant i la botiga-taller. En tot cas, no ens podíem entretenir gaire i havíem de carregar les motos i marxar, no com els nostres veïns d'habitació.

Havíem de desfer part del recorregut del dia anterior per la Highway 89, en concret cinquanta-set quilòmetres que ens van dur a Mount Carmel Junction, és a dir a la cruïlla amb la carretera UT-9, on vam aturar-nos a repostar.

La Núria es va encarregar, com sempre, de sol·licitar el combustible i pagar (havíem centralitzat la majoria dels pagaments en la seva American Express perquè l'admetien a tot arreu, era més senzill fer comptes i, com que és una tarjeta de crèdit, ens anava a permetre regularitzar abans no arribés el càrrec) i en sortir ens va recomanar que entréssim a la botiga White Mountain Trading Post, doncs a més de ser immensa estava farcida de productes estranys, molts d'ells relacionats amb la supervivència, amb la caça i amb la pesca.

La carretera UT-9 és coneguda com la Zion Mount Carmel Highway Scenic Road i ja des de la cruïlla s'enfila a la muntanya per anar a buscar l'entrada al Zion Canyon National Park, que està a una vintena de quilòmetres.

Ens va sobtar que la calçada de la carretera dins del parc fos de color vermell. Ben aviat vam trobar Checkerboard Mesa, una muntanya de pedra arenisca navajo petrificada que ha patit l'erosió de la congelació i descongelació (esquerdes verticals) i de la pluja i el vent (esquerdes horitzontals reafirmant les capes sedimentàries), mostrant un patró entrecreuat que fa l'efecte d'un tauler d'escacs.

No estàvem circulant pel Zion Canyon, sinó que ho fèiem pel Zion Canyon National Park i en concret per la Zion Mount Carmel Highway, que és perpendicular a la gorja des de la seva construcció el 1930 per permetre un accés més senzill al parc i que els seus visitants podessin connectar el Zion Canyon amb el Bryce Canyon i el Grand Canyon. De tota manera, el paisatge era encisadorament espectacular i estava ple de visitants tant circulant com fent fotos aturats o fent alguna de les caminades que hi ha senyalitzades.

Nosaltres tampoc no ens vam poder estar d'aturar-nos per admirar el paisatge quan trobàvem un lloc on deixar les motos. A més, aprofitàvem per hidratar-nos, doncs ja vam descobrir camí d'Amboy uns dies abans que ho havíem de fer constantment.

Es veia moltíssima gent caminant pels camins que surten de peu de carretera, però nosaltres no teníem pensat fer cap caminada, sinó simplement gaudir de la conducció i aturar-nos de tant en tant.

Vam trobar-nos un petit túnel i un cop traspassada la roca vam tornar a aturar-nos per admirar el paisatge per poc després tornar a la carretera un altre cop.

Com que estàvem a Utah i circulàvem tant lentament, en una de les aturades vam decidir treure'ns els cascs. De fet, fins i tot vam arribar a aturar-nos a causa del trànsit, jo crec que més que per la quantitat de vehicles per les maniobres que feien molts d'ells per acostar-se o marxar de l'inici del Canyon Overlook Trail, una caminada de dificultat baixa amb unes vistes espectaculars.

L'entrada a Zion Canyon es fa perpendicularment a la gorja i a molta alçada a través d'un túnel de més d'un quilòmetre i mig de llargada construït la dècada dels anys 20 del segle passat. El túnel té una sèrie de finestres que fan d'spoiler del que vindrà a la sortida (no està permès aturar-s'hi ni accedir-hi a peu), que és espectacular. El petit problema que ens vam trobar va ser el trànsit, que ens va fer baixar el pseudoport pràcticament al ralentí.

A la gorja no hi podíem accedir perquè està prohibit el pas, excepte als shuttles que porten els turistes, i ens vam dirigir al Visitor Center. Vam aparcar i la Núria va anar al lavabo, mentre que nosaltres tres ens vam entretenir una mica mirant (i ficant-nos-hi de peus algú) el Virgin River.

A mesura que anàvem deixant enrere l'aixopluc de les muntanyes i perdíem alçada, malgrat que encara hi havia una certa vegetació perquè seguíem paral·lesls a la riba del Virgin River, la temperatura anava pujant a un ritme vertiginós, tant és així que a només vint-i-cinc quilòmetres del Visitor Center teníem davant nostre un paisatge gairebé desèrtic amb un fort de fusta que li esqueia d'allò més bé. Es tractava de Fort Zion, un complex de botiga, restaurant i atraccions pels nens en el que no ens hi vam aturar.

A Anderson Junction ja no hi havia cap dubte que érem al desert una altra vegada, feia moltíssima calor i vam entrar a l'autovia Interstate 15, que a trams només ens oferia un carril per les obres de manteniment que s'hi estaven fent. Vam travessar la frontera amb Arizona i a l'alçada de Mesquite vam entrar a l'estat de Nevada.

Precisament a Mesquite va ser on vam deixar l'autovia per buscar un lloc on refrescar-nos una mica aprofitant l'aire acondicionat i uns refrescs. Ens vam decidir pel Home Plate 50's Style Diner, que semblava més un bar mig il·legal tant per estar en penombra com per alguns dels clients. En tot cas, uns mesos després de la nostra visita, el va adquirir la cadena Peggy Sue's, que hi va muntar un dels seus restaurants.

Vam tornar a l'autovia sota un sol abrasador i en un petit sot de l'asfalt l'alforja dreta de la Núria es va despenjar totalment. Ens vam aturar al voral, la vam treure del suport (s'havia descosit totalment de la peça de cuiro que passava per sota del seient i només s'aguantava pels cordills que l'asseguraven al suport) i la vam subjectar sobre la bossa estanca amb una xarxa elàstica que dúiem per si de cas.

L'aturada va ser molt ràpida, però la Núria estava patint molta calor mentre circulàvem i vam aturar-nos a Moapa Paiute Travel Plaza, que era una instal·lació amb benzinera, restaurant, supermercat (farcit d'alcohol), botiga de tabac, botiga de focs artificials i àrea de descans i servei per camioners, entre altres coses.

Vam tornar a agafar l'autovia, que per cert estava envoltada de concentracions de joshua trees, per fer els menys de seixanta-cinc quilòmetres que ens quedaven per arribar a l'hotel, però el trànsit era cada cop més intens i circumval·lant Las Vegas vam trobar-nos alguna retenció.

Ja als carrers de Las Vegas, la calor era insuportable i el trànsit intens i els semàfors se'ns feien eterns, però estàvem a Las Vegas! El David i jo no paràvem de cantar la tornada de la famosa cançó de l'Elvis Presley per ser on érem, mentre que la Núria i el Jaume ens miraven com si estéssim com un llum de ganxo.

Vam trobar el Flamingo Las Vegas Hotel & Casino, vam deixar les motos a l'aparcament, vam fer el check-in, després de creuar una bona part del casino i tot un centre comercial, i vam quedar per anar a la piscina, però ens la vam trobar tancada! L'horari era fins les sis de la tarda, no ho enteníem, però era així. Vam aprofitar i ens vam fer unes fotos pel jardí de l'hotel abans d'anar a canviar-nos un altre cop.

Vam quedar al cap d'una estona, quan els neons i les enormes pantalles dels hotels ja estaven encesos, enlluernant la ciutat i enlluernant-nos a nosaltres, que anàvem bojos girant el cap d'una banda a l'altra.

Ens vam acostar a l'espectacular Harley-Davidson Las Vegas Cafe, un local amb una Harley-Davidson Heritage Softail a escala com deu vegades més gran traspassant la façana de l'edifici.

Vam entrar al local, que estava decorat amb tota mena de detalls Harley-Davidson i objectes de col·leccionista, com una jaqueta de pell de serp d'en Jon Bon Jovi dissenyada pel Gianni Versace, i vam demanar-nos unes cerveses, obtenint a canvi les cerveses sol·licitades i dues sorpreses: una segona cervesa de franc i una enganxina del Barba-Rossa Beach Bar de Castelldefels darrere de la barra.

Hi havia tot de motos, unes quantes de sèrie penjades en un carrussel que havia de passejar-les pel restaurant, però que estava aturat, i unes altres transformades al primer pis. Tampoc no hi havia ningú actuant a l'escenari ni casant-se a la Chopper Chapel, on vam fer-nos una foto de conya, però amb la por al cos per si alguns de nosaltres acabàvem tatuats i casats amb ves a saber qui, tal i com passa a les pel·lícules.

No va ser pas per por al compromís, sinó perquè el Jaume va dir que era massa car que vam marxar a sopar a una altra banda, al restaurant Bubba Gump, un local pertanyent a una cadena de restaurants de marisc inspirada en la pel·lícula de 1994 'Forrest Gump'.

Ens vam acostar a la façana principal de l'Hotel Bellagio, al costat del Caesar's Palace, per gaudir de l'espectacle hidromusical que ofereix cada mitja hora de les 15:00 h a les 20:00 h i cada quart d'hora de les 20:00 h a les 24:00 h. Es combinen els raigs d'aigua de la font i els altaveus que emeten la cançó 'Fly me to the moon'.

Tot l'Strip de Las Vegas és pur espectacle, des de les motos dels policies fins a les pantalles més grans que et puguis imaginar i les passarel·les per creuar els carrers ajuden a gaudir de tot aquest espectacle.

De tornada al nostre hotel, vam demanar-nos uns beures, vam ficar diners (1$) en una màquina escurabutxaques i vam intentar (no en sabíem pas) jugar fins que al final vam cobrar el nostre premi d'un centau de dòlar.

El Jaume ens va dir que ja en tenia prou i que se n'anava a dormir perquè estava molt cansat, però els altres tres teníem ganes d'una mica de gresca, doncs dúiem dies fent bondat, estàvem a Las Vegas, ja havíem ficat una mica d'alcohol al cos i l'endemà no havíem de fer ruta. A tocar de l'hotel vam trobar el bar Yard House, on la música era decent, i ens hi vam quedar fins gairebé l'hora de tancar.

Vam sortir de Yard House amb ganes de veure alguna cosa més de Las Vegas, però el que vam fer va ser ficar-nos en una terrassa on beure i ballar, tot i que la música no ens va agradar gens i vam marxar. Vam travessar algun hotel, és a dir algun casino i algun centre comercial, i vam voltar una mica mentre ens acabàvem les nostres últimes consumicions.

Tot i que el Jaume ens havia abandonat per anar-se'n a dormir, nosaltres el vam recordar, doncs el trobàvem a faltar després de tants dies junts. I fins aquí tot el que es pot explicar, perquè el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas...

No ens vam llevar pas d'hora, però tampoc no volíem perdre el temps, així que un cop ens vam trobar vam sortir de l'hotel i vam buscar un lloc on esmorzar alguna cosa. Ho vam fer en una cafeteria estil Starbucks prop de l'hotel i d'on havíem començat la festa la nit anterior. Feia moltíssima calor i els grans cartells de neó, ara apagats, seguien cridant l'atenció.

El David i jo vam anar cap a Eaglerider perquè ell tenia un problema amb els llums i jo rebia un avís de temperatura alta a la pantalla. No va haver cap problema: van canviar una bombeta fosa de la moto del David i a mi em van dir que no fes cas de l'avís. Com en altres ocasions, algú va aparèixer disposat a parlar-nos en castellà, però, això sí, remarcant que era nascut als Estats Units.

De tornada a l'hotel, vam carregar a les motos la roba bruta i vam tornar cap a Eaglerider, on li van subjectar amb unes brides l'alforja caiguda a la moto de la Núria i on vam aprofitar per xafardejar la bonica botiga i firar-nos algunes coses, entre elles unes ulleres de sol per a mi i per tots unes cintes de roba amb un producte a l'interior que feia la impressió de ser sorra i que s'havien de posar en remull amb aigua freda per tal que aquest producte es transformés en un gel de tal forma que lligada la cinta al coll o al front el gel anés alliberant fred per tal de contenir la calor (vam pensar que tot valia per creuar el Death Valley l'endemà). Tot seguit, vam anar a fer labugada a Wash Tub Laundry.

Se'ns havia fet més tard del que esperàvem i, malgrat no ser gens glamurós, vam decidir dinar alguna cosa al Carl's Jr. que teníem just davant. Estàvem totalment fora del circuit turístic i vam poder veure una escena de la vida real quan hi va haver un xoc entre dos cotxes i va aparèixer la policia.

Tornant cap a l'hotel amb tota la feina feta, vam aprofitar l'intens trànsit i els semàfors per fer-nos unes fotos enmig de tots els grans hotels de l'Strip de Las Vegas.

Teníem pendent anar a la piscina i no ens podíem encantar gaire, doncs estranyament la tancaven d'hora. Ens vam posar els banyadors i ens vam ficar a l'aigua, que estava força calentona, mentre vèiem que hi havia tot tipus de llocs on estirar-se a prendre el sol i prendre alguna beguda i que molta gent també es prenia les begudes a l'aigua i llavors vam comentar que era molt possible que tanquessin d'hora la piscina perquè la gent anava bevent (estava prohibit entrar aigua, s'havien de consumir begudes del bar) i a partir de segons quina hora potser ja hi hauria tanta gent borratxa que seria perillós pel risc d'ofegament.

Aquell vespre volíem anar a Fremont Street, la zona hotelera i casinera original de Las Vegas abans que l'Strip tingués tanta tirada (el Flamingo, el nostre hotel, va obrir el 1946 i no va ser pas el primer, però no va ser fins els anys 60's i 70's que van començar a obrir hotels amb milers d'habitacions i vam haver d'esperar al segle XXI, amb l'obertura dels Bellagio, Venetian, Palazzo, Wynn i Encore per tal que els grans resorts d'aquesta zona acaparessin la major part del turisme). L'auge de l'Strip havia suposat el declivi de Fremont, però el projecte Fremont Street Experience havia fet que recuperés part del protagonisme. Vam buscar on aparcar i vam trobar una zona d'aparcament de motos just davant del Hogs & Heifers Saloon, un bar molt recomanable amb bona música i bona decoració (potser hauríem d'excloure els sostens que hi ha penjats). Com tot a Las Vegas, no és de veritat, les cambreres són un pèl massa amables i no em crec que s'ho passin tan bé com sembla. De tota manera, el David va pensar en empadronar-s'hi, malgrat que jo vaig troba a faltar alguns bikers de veritat i unes converses sobre motos i viatges, tot i que sí que vam parlar-ne una miqueta amb un client.