Les Rates als USA (el reportatge)

Després d'uns quants dies força intensos i atapeïts de llocs per veure, teníem un dia una mica més relaxat, amb una etapa de menys de dos-cents quilòmetres que es fan en unes dues hores i mitja i una destinació final sense cap lloc o activitat inexcusable. No vam matinar i ens ho vam prendre amb moltíssima calma, sortint de l'hotel cap a quarts d'onze del matí.

Vam sortir d'Angels Camp per la CA-49 en direcció nord i en la primera gasolinera que vam trobar en la nostra ruta vam repostar combustible per les motos.

Teníem unes quantes opcions per anar a South Lake Tahoe i al mapa motard de la casa Butler marcava moltes carreteres en color verd (scenic road), per tant vam decidir que ens 'perdríem' una mica, així que en arribar a Mokelumne Hill vam decidir agafar la CA-26 cap a West Point, endinsant-nos en una zona totalment allunyada de les destinacions turístiques i eminentment rural, allò era part de l'Amèrica profunda real i, de fet, en un dels poblets que vam creuar vaig veure un cartell en el que s'anunciava que aquella barberia era l'última en no sé quantes milles.

Encara estàvem circulant per Calaveras County (ens feia molta gràcia el nom d'aquest comtat) quan vam anar a creuar el Mokelumne River, ens va agradar el que vam veure i vam decidir aturar-nos, descobrint en aquell moment que estàvem sortint del comtat.

A Pioneer (910 m. d'altitud) vam enllaçar amb la CA-88, la Carson Pass Highway, que puja a la serralada de Sierra Nevada central i històricament ha estat un dels nexes d'unió de California amb la resta dels Estats Units, destacant el seu recurregut durant la febre de l'or i la guerra civil.

En anar guanyant alçada, vam anar guanyant en panoràmica i per això, ja per sobre dels 2.000 metres d'altitud, ens vam aturar en un mirador, no el més conegut, que és Peddler Hill Scenic Viewpoint uns cinc-cents metres més endavant d'on ens vam aturar nosaltres. Com és habitual, les fotos no fan justícia al paisatge i això que no n'he posat alguna que queda en el record dels qui hi érem.

Vam superar els 2.613 m. del coll i vam començar el descens, però de seguida ens vam tornar a aturar, aquest cop per admirar el Silver Lake i el seu entorn. I no és estrany que ens sentíssim atrets perquè ha estat una destinació turística popular a Carson Pass durant l'últim segle i diversos dels centres turístics antics encara funcionen avui en dia, oferint allotjaments modernitzats i infinitat de comoditats a turistes, pescadors, excursionistes, fotògrafs, artistes, observadors d’ocells i amants de la natura.

Havíem dit de perdre'ns, però en realitat encara no ho havíem fet, només havíem circulat per carreteres alternatives sense sumar quilòmetres a la ruta ni fer voltes, per això em vaig creure amb el dret d'agafar un trencall qualsevol que vaig trobar i que ens va endinsar en una espècie de camí rural asfaltat que va acabar en un aparcament.

Ja que hi érem, vam decidir acostar-nos al llac, però abans d'arribar-hi vam passar per la zona d'acampada, sorprenent-nos la forma de pagament: hi havia uns sobres per posar els diners amb les teves dades a la guardiola i a la tenda penjaves el comprovant per tal que quan per allà hi aparegués un ranger podés comprovar que els propietaris de les tendes instal·lades havien pagat la taxa corresponent.

Apart de les dotze pseudo parcel·les per acampar, hi ha unes quantes cabanes al voltant del llac, però la sensació és la d'ésser en un paratge original, verge. Ens vam creuar amb una dona que ens va dir que era a little bit of heaven ('un bocí de cel') i només vam poder respondre afirmativament. No estan permeses les barques a motor, les motorhomes, les campers, les caravanes, els remolcs per cavalls ni res que pugui pertorbar la tranquil·litat de l'entorn, doncs a allà s'hi va per pescar, remar suaument, caminar, mirar estels i relaxar-se.

Per no molestar la resta de persones que hi havia (n'hi havia que s'estaven banyant), no ens vam moure gaire d'allà on érem, però sí que ens vam endinsar una miqueta en les roques properes que formaven part del laberint granític en el que hi ha aquest petit llac i prop vam estar de molestar un habitant oriünd de la zona.

Vam tornar enrere fins a la CA-88 i vam continuar la ruta, però davant de l'entrada de Kirkwood Mountain Resort vam haver d'aturar-nos perquè unes obres provocaven que hi hagués pas alternatiu i cua, però no ens va saber greu, doncs les vistes eren precioses. Per cert, com a curiositat, si abans havíem passat per Pioneer, en aquell moment érem a Alpine County.

Ens quedaven uns cinquanta-cinc quilòmetres per arribar a South Lake Tahoe i abans vam passar per la riba de Caples Lake i vam començar a patir un trànsit una mica més intens.

Vam voltar una mica per South Lake Tahoe perquè és molt extens i vam anar cap on no havíem d'anar-hi, però finalment vam arribar a Travelers Inn & Suites, amb diferència el pitjor hotel de tot el viatge i el més brut.

Volíem acostar-nos al downtown de South Lake Tahoe, però no n'hi ha perquè no és una ciutat, sinó una zona urbanitzada amb resorts i xalets dedicats en exclusiva als visitants que volen gaudir a l'hivern de l'esquí i a l'estiu del llac. Vam trobar un McDonald's, però el primer que volíem era saber si teníem la possibilitat de fer un creuer pel llac en el Queen Tahoe, un autèntic vaixell del Mississippi.

Vam dirigir-nos a Riva Grill Marina per descobrir que no hi havia cap possibilitat i que ens havíem de conformar amb mirar l'escultura Bear vs. Eagles, una meravellosa obra de l'artista de la motoserra Jerry Toste, alhora que aprofitàvem per fer un primer cop d'ull al llac.

A Riva Grill Marina mateix vam buscar on menjar alguna cosa, doncs era força tard i no havíem dinat. Ens vam decidir per l'Artemis Lakefront Cafe i en acabat vam fer una mica el xafarder a les botigues de records.

Eren quarts de set de la tarda quan ens vam dirigir a la platja que teníem a la vora, ja queia el sol i vam mirar de fer unes quantes fotos a contrallum.

El Jaume, però, a més de fer-se les fotos amb nosaltres va tenir temps per buscar uns animalets, en aquest cas uns ànecs. Encara no me'n sé avenir com és que el dia anterior, quan vam estar a Yosemite, el Jaume no trobés animals de tot tipus, doncs és habitual trobar cèrvols, isards i ossos i ell té un instint especial per trobar animals allà on vagi. De fet, ja tornant cap a l'hotel va ser capaç de trobar un petit esquirol enmig d'unes roques.

Llavors vam passar per l'Ski Run Farmers Market, un mercat que es fa els divendres a la tarda de juny, juliol i agost que ofereix productes frescos de granja ecològica, menjar local, inflables per a nens, música en directe i artesania local. Ens va agradar força, però no vam comprar res.

A l'anada havíem vist uns ossos rentadors sota un pont i el Jaume volia tornar a l'hotel pel mateix camí per anar a veure'ls, però la resta preferìem voltar una mica per veure què hi havia per allà, així que ens vam separar una estoneta de no res.

Ja a l'hotel, vam parlar sobre què fer aquell vespre i el Jaume ens va dir que ell estava cansat i volia anar-se'n a dormir, en canvi el David, la Núria i jo vam agafar les motos i ens en vam anar a fer un vol cap a la banda que encara no havíem visitat. No gaire enllà vam creuar la frontera estatal i vam entrar a Nevada i ho vam notar perquè hi havia algun casino i més animació. Vam aparcar les motos i vam xafardejar una mica les botigues i en arribar al Marriot Grand Residence Club vam trobar-nos un concert a la terrassa, així que ens vam demanar unes cerveses i vam gaudir una estona de la nit del divendres abans d'anar a l'hotel a dormir.

L'hotel era un desastre i estava brut, però va tocar fons amb el tema de l'esmorzar: com que el teníem inclòs, vam demanar a la recepció on el servien, ens van mirar de mala manera i ens van assenyalar un cistell al mostrador en el que hi havia unes quantes pastes estil barretes energètiques, però no n'hi havia ni dues per cadascú de nosaltres. Vam tornar amb elles a l'habitació i algú en va tastar alguna, provocant que mirés la data de caducitat, que estava superada de feia molt temps. Les vam llençar, vam recollir i vam marxar.

Vam sortir de South Lake Tahoe i vam agafar la CA-50, una carretera força divertida i amb paisatges molt macos que vam gaudir, tot i que vam ser molt responsables i escrupulosos amb els límits de velocitat. Quan dúiem una seixantena llarga de quilòmetres, però, la carretera es va convertir en una autovia, que va anar guanyant trànsit a mesura que ens acostàvem a Sacramento.

Ja passat Sacramento, és a dir circulant per la Interstate 80, vam agafar la sortida 75, que ens va dur a la ciutat de Davis per repostar en una gasolinera i dinar alguna cosa al McDonald's del costat, que ens va sorprendre per la decoració en homenatge al ciclisme.

Per superar l'estret de Carquinez i unir Vallejo i Crockett originàriament es va utilitzar un ferri, posteriorment un tren i a partir del 1927 un pont voladís, però aquest pont es va quedar petit pel volum de trànsit i el 1958 se'n va construir un altre per usar-ne un per a cada sentit. Més tard, problemes sísmics van fer insegur el pont del 1927 i se'l va substituir el 2003 per un pont en suspensió oficialment nomenat Alfred Zampa Memorial Bridge, tot i que es coneix el conjunt de ponts com Carquinez Bridge. Nosaltres, com que anàvem de Sacramento cap a San Francisco, vam creuar pel pont més nou.

De tota manera, el sistema de ponts important de la zona és el que uneix Oakland amb San Francisco, per ell hi circulen dos-cents seixanta mil vehicles cada dia i nosaltres ens en vam trobar un bon grapat d'aquests vehicles, obligant-nos a circular entre carrils per poder avançar una mica fins que vam assolir la guixeta de pagament del peatge. El sistema consisteix en un parell de ponts que s'uneixen a través d'un tunel a Yerba Buena Island. El que parteix de San Francisco és de 1936, es composa de dos ponts penjants amb un ancoratge central i té dos pisos, un per a cada sentit, mentre que el que parteix d'Oakland és un pont penjant autoancorat construït el 2014 i d'un únic pis que el converteix en el pont més ample del món. Aquest pont, però, substitueix l'original del 1936, que es va acabar de demolir el 2018, després dels danys soferts durant el terratrèmol del 1989 que va provocar el col·lapse del pis superior.

M'havia mirat amb deteniment la ruta cap a l'hotel, doncs no tenia gens de ganes de perdre'ns per una ciutat com San Francisco, vaig trobar la sortida que havíem d'agafar i vaig anar fent el camí que més o menys recordava fins que vam aparèixer a Lombard Street, el carrer de l'hotel Alpha Inn and Suites. Només estàvem a un parell de carrers, així que no ens va costar gens arribar-hi.

Vam fer el check-in i vam tenir dues notícies, una dolenta i l'altra bona. Per una banda, la piscina, una de les raons per haver escollit aquest hotel, estava out of order i per l'altra teníem una habitació rotllo suite, amb un sofà i un silló.

Vam sortir a fer un vol pels voltants de l'hotel per situar-nos una mica i vam aprofitar per entrar a un supermercat proper i comprar algunes coses, tant per esmorzar l'endemà a l'habitació, com algunes begudes fresques i alguna cosa per picar que ens vam prendre en arribar a l'hotel.

Ens havíem relaxat força, però teníem al nostre abast tota la ciutat de San Francisco, així que vam agafar les motos i ens vam dirigir cap al Golden Gate Park. Vam aparcar a Fell Street a tocar d'Ashbury Street i vam començar amb la nostra passejada primer per l'estret i llarg parc Panhandle i, després de creuar Stanyan Street, pel Golden Gate Park.

Era dissabte i, per tant, hi havia molta gent al parc que havia fet la barbacoa per dinar i estava descansant, fent la sobretaula o jugant a alguna cosa i gent preparant la barbacoa per fer un berenar-sopar, però també vam veure gent que s'abraonava sobre un camió de gelats per aconseguir-ne un.

En el parc hi ha el jardí japonès públic més antic dels Estats Units, els cinc acres (entre tres i quatre camps de futbol) que ocupa el Japanese Tea Garden (en japonès '日本 茶園') estan ocupats per molts camins, estanys serens de koi, plantes i arbres podats a l'estil japonès, una casa de te, pagodes, escultures influïdes per les creences budistes i xintoistes, elements d'aigua, llanternes de pedra, roques, una bardissa retallada en forma del Mont Fuji, un pont de fusta típic japonès amb un arc amb la forma de semicercle i una cascada tranquil·la envoltada de glicines, azalees, arbres nans i l’auró japonès. La major part dels elements d'aquest jardí prové d'una fira internacional, la California Midwinter International Exposition de 1894, doncs un cop clausurada, la ciutat de San Francisco els va comprar per 4.500 $. Amb el temps, ha esdevingut una atracció turística més, però prenent un te o passejant-hi transmet calma i tranquil·litat enmig d'un món de ritme vertiginós, tant vertiginós que a nosaltres ens va empènyer a intentar visitar-lo passades les sis de la tarda, quan ja estava tancat al públic i per tant ens vam haver de conformar amb el que vam poder veure des de l'exterior i des d'algunes de les escletxes de la porta i de la tanca.

El Golden Gate Park de San Francisco és més gran que l'arxiconegut Central Park de New York, doncs ocupa una superfície de 4,5 Km², té una llargada de 5 Km i una amplada de 800 m. S'hi compten més d'un milió d'arbres, hi ha 10 km de pistes, el museu de Belles Arts Young Memorial, l'AIDS Memorial Grove (1988) per homenatjar les víctimes de la SIDA, l'hivernacle victorià Conservatory of Flowers (1878), el jardí botànic Strybing Arboretum, llacs artificials en els que hi podem trobar illes i cascades, el Kezar Stadium, diverses escultures com la del poeta romàntic escocès Robert Burns, un camp de tir amb arc, l'Acadèmia de les Ciències, molins de vent, un camp de polo, molts animals, un carrussel, jardins de tota mena i un bon grapat de camps i pistes per practicar diversos esports, atraient-hi vint-i-quatre milions de visitants l'any que el converteixen en el tercer parc més visitat dels Estats Units.

En sortir del parc ens vam dirigir a Haight Street i vam entrar a la botiga de discs Amoeba Music Store, un paradís per a artistes, músics, DJs, col·leccionistes i públic en general amb un stock de centenars de milers de títols en el que havia estat una pista de bitlles. Ens hi vam donar una volta i jo vaig intentar no mirar gaire perquè m'hi hauria pogut estar hores remenant vinils i CDs.

Haight Street es creua amb Ashbury Street i ambdós carrers han donat nom al barri Haight-Ashbury, que va ser el lloc de naixement del moviment contracultural dels anys seixanta a San Francisco conegut i estès per tot el món com a moviment hippy. Lògicament, atrau a milers de visitants i curiosos i se suposa que encara ara hi ha artistes i bohemis que també hi són atrets. L'ambient és una mica contracultural, però no dóna la sensació de ser autèntic, sinó una manera d'allargar-ho artificialment i aprofitar la fama, tot i que en una passejadeta curta com vàrem fer nosaltres tampoc no podem anar donant lliçons de res.

El barri té diverses cases de colors de l'època victoriana, com ara la famosa Grateful Dead House al 710 d'Ashbury Street, i és un poti-poti de boutiques de roba vintage, botigues de discos, llibreries, antres i restaurants eclèctics i informals. A nosaltres ens va fer gràcia, entre d'altres, una botiga dedicada en exclusiva als mitjons, Sockshop, on vam comprar-ne un parell de record per a la Montse.

Si el moviment hippy va ser tota una revolució, encara més revolucionària i trencadora va ser la trobada gai de l'estiu de l'amor del 1967 al barri de Castro, que el va transformar totalment, deixant enrere el seu passat, en el que va ser conegut com a Petita Escandinàvia abans de transformar-se en un barri irlandès d'obrers, per esdevenir el barri gai per excel·lència, substituïnt Polk Gulch. Vam acostar-nos-hi amb les motos i vam aparcar entre The Castro Theatre, un teatre mític construït el 1922 amb una façana xurrigueresca i un interior art decó que projecta pel·lícules i és seu de nombrosos festivals, i Twin Peaks Tavern, un bar restaurant també mític amb finestres grandíssimes per veure i ser vistos que va obrir al públic el 1973.

El barri està farcit de banderes multicolors, però a nosaltres no ens va sobtar, doncs a Sitges també és habitual veure'n per totes bandes, el que sí que ens sorprendre va ser la quantitat d'anuncis i records sobre sexe segur perquè a la dècada dels vuitanta la SIDA va causar estralls entre la població de Castro.

Per sopar, vam decidir entrar a Slurp Noodle Bar, un restaurant xinès especialitzat en fideus orientals dels tres tipus: udon, ramen i soba, coneguts tots tres com el menjar ràpid perfecte per gaudir d'una dieta equilibrada, sana i nutritiva.

Era dissabte al vespre i Castro, com tots els barris gais del planeta, és un lloc on anar de festa i estava ple de grups d'amics amb ganes de passar-ho bé, però nosaltres teníem per endavant un diumenge farcit d'activitats i vam marxar a l'hotel a dormir.

Volíem visitar San Francisco, teníem més o menys clar què veure i teníem claríssim que ens anàvem a moure en moto, doncs a més d'aprofitar uns vehicles que estàvem pagant, l'experiència de Los Angeles (si tornéssim a fer aquest viatge, llogaríem un cotxe per moure'ns per Los Angeles) ens havia ensenyat que el transport públic era lent i poc pràctic. A San Francisco s'han de tenir en compte un parell de circumstàncies molt particulars: les costerudes pujades i baixades i les contínues cruïlles de vies de dos sentits sense semàfor en què se segueix un ordre estricte d'arribada a la cruïlla, tot i que a la pràctica la majoria de cotxes ens deixaven passar. En tot cas, era diumenge al matí i hi havia poc trànsit quan ens vam dirigir cap al downtown de la ciutat.

El cor al centre de San Francisco és Union Square, una plaça que va rebre el seu nom després de les mobilitzacions de recolzament a l'exèrcit de la unió durant la guerra civil estadounidenca i que dóna nom també a l'àrea comercial, hotelera, artística i teatral que la rodeja. En el centre de la plaça vam poder admirar l'escultura memorial dedicada a l'almirall George Dewell composada per una columna de vint-i-sis metres coronada per una estàtua de la deessa grega de la victòria Niké.

Ens van sorprendre uns cors que hi havia a cada cantonada de la plaça i que pertanyien a l'exposició 'Hearts in San Francisco', una instal·lació anual d’art públic iniciada el 2004 per la Fundació Hospital General de San Francisco amb la finalitat de recaptar fons per al finançament de l'hospital. El projecte es va inspirar en l’exposició internacional 'CowParade', en què escultures de vaques són pintades per diversos artistes i instal·lades a diverses ciutats del món, però en aquest cas es van triar els cors inspirant-se en la cançó de Tony Bennett 'I Left My Heart in San Francisco'.

Una de les imatges càssiques i icòniques de San Francisco és la dels seus tramvies. Els més retros són els que tenim tots al cap, però n'hi ha de molts tipus diferents i fins i tot hi ha trolebusos...

La segona de les imatges càssiques i icòniques de San Francisco és la dels carrers costeruts. En moltíssimes pel·lícules hem vist persecucions per aquests carrers, amb els cotxes botant i fent saltar guspires en caure a terra, però la gent de la meva edat el que tenim a la memòria és la sèrie de televisió 'Las calles de San Francisco', amb el Karl Malden i el Michael Douglas. Tornant als carrers amb forts pendents, hi ha algun tunel per poder circular en pla deixant per sobre un tros de ciutat, com el d'Stockton Street.

A la cruïlla de Bush Street amb Grant Avenue vam trobar l'entrada a Chinatown a través de la Dragon Gate, una porta erigida el 1969 en el tradicional estil xinès paifang com a regal de la República de la Xina (Taiwan). Ens hi vam endinsar per Grant Avenue fins a California Street, on ens van cridar molt l'atenció els edificis Sing Fat i Sing Chong, dos dels primers edificis construïts després del terratrèmol del 1906 i bons exemples de l'arquitectura neo-xinesa.

Allà mateix ens va sorprendre trobar-nos l'edifici de maó de la Old Cathedral of St. Mary of the Immaculate Conception, una cocatedral neogòtica construïda el 1854, convertint-se en l'edifici més alt de tot California. De la construcció original, però, només es conserven els maons de l'exterior i el campanar, doncs encara que va sobreviure al terratrèmol del 1906, els focs que va provocar van malmetre tota la resta l'endemà, fonent fins i tot les campanes i el marbre de l'altar.

Si per una banda Chinatown està enganxada al downtown, per una altra ho està al districte financer i per això es poden veure els enormes gratacels des de molts punts, però nosaltres en aquest moments estàvem centrats en el barri més antic de San Francisco, doncs data del 1840, quan s'hi van establir els treballadors xinesos de les mines d'or. Aquell assentament va anar creixent i configurant el que és la comunitat xinesa més gran fora d'Àsia, convertint-se en un reclam turístic que atrau més visitants que l'icònic Golden Gate.

San Francisco es vanta de ser la ciutat on es van enfornar les primeres galetes de la sort xineses que porten un missatge a l'interior i per això vam visitar la Golden Gate Fortune Cookie Factory, una petita fàbrica de galetes de la sort que data de 1962 i que segueix fent les galetes (deu mil galetes al dia) seguint un procés força manual. S'hi fan tours turístics a la fàbrica i es poden encarregar galetes amb el missatge desitjat, que és el que va fer el Jaume amb un missatge per a la Georgina.

Chinatown no és real del tot i menys des que es va convertir en una atracció turística i bona prova del que dic és la diferència entre les façanes i els carrers del darrere o de vegades entre les façanes de les plantes baixes i la resta de pisos. De tota manera, la part menys turística sí que és totalment real i en ella s'hi veuen els habitants de la zona comprant el menjar a les botigues i un munt de murals reivindicatius.

El dia anterior jo havia insistit en fer bugada, però no va haver forma de convèncer els meus companys de viatge i aquell matí em vaig trobar que ja no tenia calçotets nets (els meus companys, tot i haver acordat el nombre de peces que portaríem al viatge, n'havien dut de més i per això en tenien) i vaig haver de vestir-me sense posar-me'n, per això vaig aprofitar que estàvem en una zona tan comercial per comprar-ne un parell, tot i que no va ser fàcil trobar-ne de la meva talla.

A Commercial Street, ja tocant al districte financer, hi ha el City View Restaurant, un restaurant xinès de dim sum del que havíem llegit bones crítiques i recomanacions dels seus dumplings (especialment el de porro i gambes) i de l'ànec a la pequinesa, però estava molt ple i vam haver d'apuntar-nos a la llista per entrar-hi al cap d'una estona, així que vam voltar una mica, el que ens va permetre gaudir de la vista del Transamerica Pyramid, l'edifici més alt de San Francisco amb dos-cent seixanta metres.

De tornada al restaurant, vam haver de fer una miqueta de cua abans de poder seure en una taula. La decoració és molt senzilla i el funcionament com a mínim és curiós, doncs els cambrers van treient carretons amb menjar de la cuina i passant entre les taules oferint-lo, no saps el preu dels plats ni el seu contingut (els cambrers parlen poc anglès i força malament) i en un full que hi ha sobre la taula van posant segells o fent símbols en funció del que demanes. De tota manera, no va ser cap problema perquè tot estava boníssim i no ens va semblar pas car.

Vam agafar Montgomery Street fins que vam girar a la dreta per Market Street, passant per la seu de la companyia estatunidenca de serveis financers Wells Fargo, on hi havia una autèntica diligència, i veient circular street cars de la línia F (tramvies històrics -algun supera els cent cinquanta anys- que van arribar a San Francisco de diverses parts del món -Hiroshima, Moscú, Oporto o Hamburgo són alguns exemples- per ser restaurats i seguir en funcionament) i cable cars (aparentment, també tramvies, però no tenen trole al damunt i utilitzen un sistema d'arrastre per cable).

El sistema del cable car només té tres línies en funcionament perquè és molt car de mantenir i subsisteix més com a atracció turística que no pas com a medi de transport. Entre els seus anacronismes, hi ha les plataformes giratòries al final de cada recorregut per fer el canvi de sentit de forma manual. S'hi congreguen moltes persones, tant per veure la maniobra com per pujar-hi, que pot costar dues hores d'espera. Aquest temps d'espera més que no pas el del recorregut pròpiament dit és el que ens va convèncer de no fer el trajecte en alguna de les línies, però sí que vam poder veure la maniobra i fer-nos unes fotos de record.

El que vam fer va ser anar a buscar les motos, dirigir-nos a l'hotel per agafar la roba bruta i anar a Cow How Laundromat & Cleaners a fer la bugada.

Vam deixar la rentadora donant voltes amb la nostra roba dintre i vam marxar amb les motos a Alamo Square Park, un parc enmig d'un barri residencial farcit de cases victorianes. De fet, entre 1849 i 1915 es van aixecar gairebé cinquanta mil cases d'aquest estil en colors llampants de les que actualment en queden unes quinze mil (la majoria de les que falten són a causa del terratrèmol del 1906).

Moltes d'aquestes cases es van repintar durant la segona guerra mundial amb colors grisos, blaus i verds militars, encara que a partir del 1963 es van tornar a repintar amb colors forts que no respectaven la coloració original de les cases ni de l'estil constructiu, però que posaven en relleu els detalls arquitectònics. Es van anomenar painted ladies, tot i que si parlem de les Painted Ladies ens referim a la filera de cases que hi ha entre els números 710 i 720 d'Steitner Street.

Aquestes cases, que per cert també es coneixen com les Seven Sisters, si no són tan especials, per què són tan conegudes? Doncs perquè estan dalt d'un turó (al cim del turó hi ha el parc) que permet veure al seu darrere els gratacels del downtown, el parc permet fotografiar-les des de molts angles i han aparegut a moltíssimes publicacions i moltíssimes produccions àudiovisuals (allà hi vivien els protagonistes de la sèrie 'Padres forzosos', per exemple).

A més, si tot això no fos suficient, a partir del setze d'agost del 2015 també són conegudes mundialment perquè nosaltres ens hi vam passar per veure-les i fotografiar-les.

De tornada a la budaderia, vam esperar que acabés de rentar i vam posar un parell d'eixugadores i després vam dur la roba de tornada a l'hotel.

De tota manera, no ens vam quedar a l'habitació, sinó que vam tornar a agafar les motos perquè eren quarts de sis de la tarda i encara teníem temps per anar cap al Golden Gate Bridge.

Abans de circular per ell, ens vam detenir a l'aparcament del Bridge Pavilion, el Golden Gate Bridge Welcome Center, per gaudir de la panoràmica i fer unes quantes fotos i a més vam poder veure una secció de cable i descobrir Alcatraz a la badia.

Per creuar el pont en direcció sud és necessari pagar un peatge, però no es pot pagar allà mateix, sinó que s'ha de fer online o telefònicament bé per avançat o bé havent-hi circulat ja, però en aquest cas es corre el risc de ser multat si s'exhaureix el termini de pagament.

Un cop travessat, vam aturar-nos al mirador de l'altra banda, View Vista Point, des d'on vam poder clavar els ulls damunt del pont penjant inaugurat el 1937 per unir San Francisco amb el comtat de Marin, acabant amb l'intens trànsit de ferris que havia col·lapsat la badia.

Amb les motos vam recòrrer els setze quilòmetres que ens separaven de l'entrada a Muir Woods National Monument, el parc nacional (si és el president dels Estats Units qui concedeix l'estatus, enlloc de parc nacional es diu monument) a peus de Mount Tamalpais que deu el seu nom a John Muir, el naturalista i conservacionista més conegut del país per haver lluitat fermament per establir el sistema de parcs naturals i haver conscienciat els americans en els valors de l'ecologia, tot i que qui va lluitar per protegir aquest espai va ser l'activista per l'ecologia i els drets de les dones Laura White i el matrimoni Kent, que són els qui van aprofitar la feina de la Laura per comprar-lo a un bon preu i cedir-lo al govern.

Hi vam arribar a tres quarts de set de la tarda, quan ja no quedava pràcticament ningú ni estaven oberts el centre de visitants ni la botiga, però de tota manera vam poder accedir-hi sense cap problema. De fet, segons he pogut llegir, va ser tot un encert perquè a les hores centrals del dia l'aparcament acostuma a estar ple i es recomana reservar plaça abans de comprar l'entrada, això sense tenir en compte que la massificació de visitants sempre és molesta i més en un lloc com aquest en el que molts dels turistes arriben en autocars d'empreses que organitzen excursions des de San Francisco.

Es tracta d'un bosc de coast redwood (sequoia sempervirens), unes sequoies que creixen a la costa del Pacífic des d'Oregon fins a California. Necessiten molta humitat i per això és un bosc molt atapeït en una zona on sovintegen les boires. A diferència de les sequoies de Yosemite que no vam anar a veure, són més primes, doncs amb els sis metres de diàmetre de mitjana fan la meitat de les altres, però més altes, doncs poden arribar als cent quinze o cent vint metres. De tota manera, a Muir Woods, on es van talar molts dels arbres més antics i grans per construir cases durant la febre de l'or, les més altes arriben justet als cent metres, com tampoc no n'hi ha de molt antigues (poden arribar als quaranta segles) i les menys joves estan entre els cinc i els nou segles d'antiguitat.

Per poder visitar el parc, hi ha diferents camins força adaptats amb algunes rutes circulars i hi ha molts panells amb informació interessant (entre ells, un tronc que té alguns anells amb referències a esdeveniments històrics com l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica), a més que s'organitzen visites guiades i, durant el seu horari habitual, també es pot accedir al centre de visitants. Com a recomanacions, apart de fer les reserves corresponents, portar aigua, alguna cosa per picar en plan energètic si es vol fer una bona caminada, roba que abrigui una mica encara que sigui un dia calorós i alguna bossa per endur-se tots els residus, doncs no hi ha papereres.

Vam anar cap a Sausalito, on hi ha un barri de cases flotants de colors llampants que paga la pena, però no vam ser capaços de trobar-lo i finalment vam desistir.

Havíem de deixar el comtat de Marin i tornar cap a San Francisco i per fer-ho vam tornar a creuar pel Golden Gate Bridge, aquest cop en sentit sud. La veritat és que la sensació a l'hora de creuar-lo va ser la d'alegria, però segons he llegit si ho fas a peu o en bicicleta pels carrils dedicats a banda i banda has de sumar-hi la impressió de veure's suspès per sobre de l'aigua.

Vaig dir d'anar a posar gasolina, però eren pràcticament les nou de la nit i estàvem tots cansats, així que es va decidir que ja ho faríem l'endemà. Com a curiositat, de camí a l'hotel, on vam sopar alguna cosa abans de ficar-nos al llit, vam veure una moto amb un respatller molt curiós, doncs semblava ben bé una cadira de casa.

Teníem la reserva per agafar el ferri cap a Alcatraz a les nou i deu, havíem de ser-hi mitja hora abans i també volíem passar pel famós i cinematogràfic tram de Lombard Street en què la calçada fa vuit esses i hi ha tot de flors, per això quan vaig dir d'anar a posar gasolina em van dir que ja ho faríem més tard.

El traçat data del 1922 i és la manera d'aconseguir que el pendent del 27% quedi en només un 16%, però tot i així aquesta inclinació és molt forta i va fer que la poca gasolina que hi havia al meu dipòsit es desplacés i la moto se m'aturés mentre feia la baixada.

La fama del carrer pel seu traçat ha acabat esquitxant també alguns dels seus edificis, com la casa de 'Real World' (al número 949) i l'apartament de l'Scottie a 'Vertígen' (al número 900).

La idea era fer més d'una baixada per així poder fer algunes fotos, però jo vaig haver de renunciar per no tenir gasolina i el David es va solidaritzar amb mi, doncs temia ser en una situació molt semblant.

El David, però, no es va voler quedar amb les ganes i va tornar a baixar pel carrer, però sense la moto. En tot cas, vam marxar cap al port i vam posar-nos a buscar infructuosament un lloc per aparcar. Com que no en trobàvem (ja sabíem que era complicat, però havíem pensat que en moto potser sí que ho aconseguiríem), vam acabar entrant en un aparcament de pagament i col·locant totes les motos en una única plaça de cotxe.

Vam fer la cua corresponent al Pier 33 i vam pujar al ferri que ens havia de dur a l'illa que va batejar amb el nom d'Alcatraz l'explorador Juan Manuel Ayala per la colònia de mascarells que s'hi va trobar, tot i que a nosaltres l'au que ens va acompanyar va ser una gavina. En els vint minuts en els que vam estar a bord, vam aprofitar per mirar-nos l'illa, el pont d'Oakland, el Golden Gate, la Coit Tower (un excel·lent mirador de la ciutat que no estava a la nostra agenda) i la ciutat de San Francisco.

L'arribada ens va impressionar: no sé si a alguna pel·lícula apareix aquesta escena, però la sensació d'arribar a l'illa, que et facin baixar de l'embarcació i que al mig del pati un policia et faci la xerrada explicant on ets, què has de fer i on has d'anar et parla a l'ànima.

Si cerques per internet, t'aconsellen que, si hi has arribat a primera hora, et saltis l'explicació i vagis directament a l'edifici principal de la presó per poder fer la visita amb menys gent, però nosaltres vam fer tot el contrari, entrant a veure algunes dependències que hi havia allà mateix.

Un dels episodis menys coneguts de la història de l'illa és l'ocupació per part d'indis americans des del 20 de novembre del 1969 fins l'11 de juny del 1971 adduint la legitimitat que els otorgava el Tractat de Fort Laramie del 1868. La protesta contra la política federal dissenyada per acabar amb el reconeixement dels indígenes va tenir èxit i el president Richard Nixon la va revocar i establí una nova política d'autodeterminació. Encara ara hi queden restes d'aquesta ocupació, com les pintades a la torre de l'aigua.

Durant l'ocupació es van produir alguns incendis que van malmetre unes quantes instal·lacions i posteriorment el govern va enderrocar algun edifici més, per això la visita se centra en l'edifici principal de la presó, encara que n'hi va haver uns quants més perquè a l'illa també hi vivien l'alcaide i els vigilants amb les seves famílies, que van necessitar vivendes i els serveis habituals en una comunitat, com una escola o un tanatori per posar un parell d'exemples.

Com si fóssim presos, vam entrar a l'edifici principal per dirigir-nos a la zona de recepció, amb dutxes al centre de la sala i dependències tancades al voltant des d'on es lliurava la roba als nouvinguts. En el nostre cas, però, el que ens van lliurar va ser l'àudioguia.

L'àudioguia la vam seleccionar en castellà (no n'hi havia en català) per poder entendre les explicacions correctament i va ser tot un encert, doncs aquestes explicacions que teòricament fan quatre treballadors i quatre presos són molt interessants i et van guiant durant la visita.

La presó ha estat protagonista de moltes pel·lícules, com 'La fuga de Alcatraz', amb el Clint Eastwood, 'La Roca', amb el Sean Connery, el Nicolas Cage i l'Ed Harris, 'L'home d'Alcatraz', amb el Burt Lancaster, el Karl Malden i el Telly Savalas o 'Prisioneros de Alcatraz', per això les instal·lacions resulten familiars quan es fa la visita. Fins i tot el pati exterior ens va semblar reconeixible.

Les cel·les feien un metre i mig d'ample i tenien un parell d'estanteries, una pica de lavabo, una tassa de vàter, una taula i un llit. No eren pas unes suites, però a diferència del que succeïa a moltes altres presons, eren individuals.

Era considerada una presó de màxima seguretat i sense risc de fugida, doncs en cas de poder escapar les fredes aigües de la badia i els forts corrents marins teòricament impedirien arribar a la costa en vida. De tota manera, hi va haver catorze intents de fugida, però oficialment cap dels trenta-sis presos que ho van intentar va aconseguir el seu propòsit i nou d'ells van morir en l'intent, encara que la fugida del John Anglin, el Clarence Anglin i el Frank Morris del 1962 sí que va tenir èxit i a més hi ha una sèrie de dades (els seus cadàvers no han aparegut mai, la mare dels germans Anglin va rebre felicitacions pel seu aniversari i per Nadal tota la vida, hi ha unes fotos fetes al Brasil de dues persones que podrien ser els germans Anglin...) que posen en dubte la seva mort oficial. Per cert, aquesta fugida en què els presos van excavar el formigó amb culleres i van fer maniquins amb paper maixé i cabells naturals va ser duta a la gran pantalla a 'La fuga de Alcatraz'.

Es deia que si trencaves les regles anaves a la presó i si trencaves les regles de la presó anaves a Alcatraz, per això hi va haver els gangsters més coneguts i els presos més sanguinaris i perillosos, com Al Capone, George 'Machine Gun', Frank Morris o Roberts Stroud. La regla número cinc de la presó deia que es tenia el dret a rebre menjar, roba, allotjament i atenció mèdica, fora d'aquests subministraments bàsics, tot el que es rebés seria considerat un privilegi. A més, al bloc D hi havia unes cel·les d'aïllament que eren uns forats completament foscos en els que hom podia arribar a la bogeria. En tot cas, a Alcatraz es menjava relativament bé, les cel·les eren individuals, hi havia una banda de música (l'Al Capone hi tocava el banjo) i hi havia presos que practicaven la pintura o estudiaven ornitologia (el Robert Stroud va ser conegut com l'ocellaire d'Alcatraz i va inspirar la pel·lícula 'L'home d'Alcatraz').

Quan vam tornar a sortir a l'exterior, aquest cop per la porta de l'edifici d'adminstració, vam poder admirar el far des de la seva base i adonar-nos-en de com de cruel era per als presos veure tan a la vora i tan lluny alhora la ciutat de San Francisco. Potser aquesta va ser una de les raons que van portar a una part dels presos a protagonitzar el 1946 l'episodi que es va conèixer com la Batalla d'Alcatraz, un intent de fugida que va esdevenir un motí amb ostatges que va durar dos dies i va acabar amb dos oficials de presons i tres presos morts (a aquesta llista se li han d'afegir dos autors de l'intent d'escapada que van acabar comdemnats a pena de mort). Va ser molt seguit per l'opinió pública i més tard va acabar apareixent de forma més o menys fidel a la realitat en diverses pel·lícules.

El següent que vam recòrrer van ser el menjador i la cuina i a continuació vam entrar en una sèrie de sales també de zones comunes en què se'ns informava de la situació dels presos en l'actualitat, se'ns mostrava una sèrie de dades estadístiques que et feien pensar una mica i se'ns sensibilitzava amb la situació carcerària a través de testimonis de persones que directament o indirectament l'havien patit.

Com aquell que diu, ja havíem acabat la visita, així que vam anar un altre cop cap al moll, on ens va tocar fer una estona de cua per poder embarcar. Abans, però, encara vam poder veure un dels cent canons que es va ocupar de defensar la badia quan l'illa va ser utilitzada com a fortalesa defensiva amb capacitat per a quatre-cents soldats, doncs com a presó només es va utilitzar del 1934 fins el 1963, quan es va decidir prescindir d'ella per l'alt cost de manteniment que requeria perquè la brisa salada del mar havia corroït les estructures.

En total, van ser unes tres hores i mitja de visita i no crec que es pugui escurçar massa perquè bona part de la visita la vam fer al ritme que marcava l'àudioguia. A aquest temps se li ha de sumar les dues estones de ferri de vint minuts cadascuna, l'espera inicial i el pas per la botiga de records en tornar al port, és a dir que en total s'han de comptar unes cinc hores que a nosaltres ens van semblar ben emprades.

Aquella zona del port és el moll de pescadors (Fisherman's Wharf) i els diferents embarcadors estan numerats, així l'embarcador dels ferris cap a Alcatraz era el Pier 33 i nosaltres ens vam dirigir cap al Pier 39, que està farcit de bars, restaurants, botigues de records, botigues temàtiques... Fins i tot vam trobar una escala musical!

Des del 1990, una de les atraccions d'aquest embarcador és la colònia de lleons marins en llibertat que prenen el sol en una sèrie de plataformes de fusta. Tot i que a l'estiu la majoria dels animals emigren, encara vam poder veure'n uns quants que feien molta fresa i força olor.

Ens vam dirigir cap al Pier 43 ja buscant un lloc per dinar i no per dinar qualsevol cosa, sinó per dinar marisc i, si s'esqueia, dinar Clam Chowder, una crema de cloïsses amb patates, carn de porc, ceba i api que se serveix dintre d'un pa. Finalment, ens vam decidir per The Crab Stationi he de confessar que no em vaig atrevir amb el Clam Chowder perquè no sóc molt de cremes i a més em va semblar immensa. Per tant, em vaig conformar amb un entrepà que no era pas petit.

Amb la panxa plena, vam fer una mica més el turista, visitant botigues de souvenirs, comprant alguna targeta de memòria, fotografiant-nos al costat del Morgan Freeman de cera de la porta del Madame Tussauds...

Vam anar a buscar les motos al parking, ens vam sorprendre molt amb el volum del cofre d'una moto que teníem aparcada al costat i vam anar a buscar un treballador per aclarir com ho havíem de fer per pagar, doncs només havíem ocupat una plaça i no consideràvem just pagar com quatre cotxes. El noi es va enrotllar i ens va dir que sortíssim sense pagar, circumstància que tampoc vam trobar justa, però com que ens beneficiava no ens vam queixar pas. Teòricament, anàvem directament a una gasolinera, però ningú no va mirar on n'hi havia alguna i enlloc d'anar cap a l'hotel, on en teníem localitzades un parell, vam agafar en direcció contrària, el que ens va permetre veure des d'una altra perspectiva el San Francisco - Oakland Bay Bridge.

Finalment i després que jo insistís en anar cap on sabíem que hi havia gasolineres, vam girar per Howard Street, però en arribar a Fremont Street la meva moto es va aturar per manca de carburant. El David es va aturar amb mi i després d'explicar-li la situació va anar a buscar la Núria i el Jaume, que havien continuat sense adonar-se de la nostra aturada d'emergència. Van anar a buscar combustible i van tornar a auxiliar-me per després anar tots plegats cap a la gasolinera, perdent una bona estona entre una cosa i l'altra.

De tornada a l'hotel, vam començar a recollir, doncs, després de tres dies a San Francisco, l'endemà tornàvem a sortir a la carretera. També vam aprofitar l'estona per descarregar fotos i per revisar la ruta a fer i les visites previstes fins que cap allà quarts de nou del vespre vam tornar a sortir de l'hotel per anar tot passejant al restaurant Mels Drive-in que teníem a la vora, on ens van servir de forma molt i molt eficient.

Ens feia gràcia anar a un Mels Drive-in perquè és una cadena de restaurants que pertany a la cultura popular, doncs en va aparèixer un a 'Endevina qui ve a sopar' (1967) amb el Sidney Poitier, l'Spencer Tracy i la Katharine Hepburn, és el lloc on es desenvolupa 'American Graffiti' (1973) del George Lucas i també en va aparèixer un en el primer episodi de la cinquena temporada de 'Melrose Place' (1996) i a la tira còmica 'Doonesbury' del 18 de desembre del 1989. En fi, tot un clàssic en el que es menja bé i ben servit i que a més va ser una bona cloenda de la nostra estada a San Francisco.

Deixàvem San Francisco i, en certa manera, començàvem la tornada, doncs agafàvem camí cap a Los Angeles, on tornaríem les motos i agafaríem un avió per tornar cap a casa. No sé si va ser per aquest primer comiat dels Estats Units o perquè és molt habitual a l'estiu que hi hagi una certa boira o calitja a la costa del Pacífic, que el dia es va despertar trist.

Vam sortir de l'hotel i vam girar cap a Divisadero Street a la primera cantonada, continuant per ella fins que ens vam creuar amb Geary Boulevard, que va transformar-se en Point Lobos Avenue més endavant. Per ella vam arribar fins a l'Oceà Pacífic just al punt on hi ha l'icònic edifici Cliff House.

Ja havíem arribat a l'oceà, ara només calia resseguir la costa en direcció sud per arribar a Los Angeles, així que vam baixar del penya-segat i vam arribar a Ocean Beach, des d'on teníem una magnífica vista de Cliff House, que és un edifici situat al capdamunt dels penya-segats, amb vistes al lloc dels antics Banys Sutro, que des del 1863 ha albergat bars i restaurants amb finestrals des dels que la gent ben estant ha pogut veure les onades trencant a les roques a l'hora de gaudir d'un àpat o una copa. De tota manera, l'edifici neoclàssic actual data del 1909 i és el tercer que ocupa aquest lloc i fa aquestes funcions, esprés que els dos anteriors cremessin el 1894 i el 1907. Ens va semblar un bon inici de ruta i no vam ser pas els únics, doncs vam coincidir amb un grup de motards francesos.

Vam sortir de l'àrea metropolitana de San Francisco i, excepte en algun petit tram, vam circular tota l'estona paral·lels a la costa i sempre veient el mar i les platges. De fet, ens hi vam aturar en una per veure no només la platja en sí, sinó també la zona de taules amb les barbacoes al costat i la zona d'acampada.

Dúiem uns setanta-cinc quilòmetres quan vam deixar la US Highway 1 per agafar la Pescadero Creek Road. El poble de Pescadero és un viatge al passat, però no és pas un decorat per tal que els turistes s'hi passegin, és un poble (quatre cases) rodejat de camps de cultiu dels quals mengen els seus habitants (les carxofes tenen una relativa fama). La principal atracció i allà on ens hi vam dirigir res més arribar-hi és l'Arcangeli Grocery, un forn de pa tradicional en el que vam comprar un pastís de poma.

L'altre local emblemàtic de Pescadero és Duarte's Tavern, coneguda des del 1894 pels seus pastissos i la sopa cremosa de carxofes, però ens la vam trobar tancada i vam entrar a Downtown Local Cafe, una cafeteria hipster amb una moto clàssica a l'aparador (el propietari és un apassionat d'aquestes motos i es dedica a restaurar-les, fer-les còrrer una mica i vendre-les per tenir espai per a les següents), cascs i dipòsits de gasolina als prestatges i un reguitzell de discs de vinil, còmics, col·leccionables vintage, diaris antics de La Gazzetta dello Sport i llibres escampats per tot el local. Ens hi vam trobar a gust i ens hi vam estar més estona que no pensàvem abans d'entrar-hi.

Vam fer les tres milles de tornada cap a la costa i una mica més al sud ens vam aturar al Pigeon Pont Lighthouse, un far per guiar els vaixells que data del 1871 i és el més alt de la costa oest dels Estats Units. Des d'aquest punt és possible veure balenes o dofins, però nosaltres no en vam veure, com tampoc no vam veure cap colom dels que li donen nom. Això sí, el que vam poder veure va ser gavines i uns lleons marins que pujaven i baixaven d'unes roques mar endins.

La següent platja era Gazos Creek Año Nuevo State Beach, des d'on s'accedeix al punt on hi ha la colònia d'elefants marins més gran de California. Nosaltres la vam recòrrer sencera fins a Franklin Point (uns dos quilòmetres) i vam veure un munt d'ocells, entre ells alguns pelícans, i alguns animalets marins, però cap elefant marí. Ens va sorprendre molt una platja tan gran i ser pràcticament les úniques persones en ella, la sensació és força agradable, tant que ens hi vam estar una hora i mitja passejant, mirant i comentant.

En tornar a agafar les motos ens vam adonar que a l'altra banda de la carretera teníem la Highway 1 Brewing Company. No la coneixíem, però una empresa cervesera sempre és una bona excusa per aturar-se i amb més raó si tenim en compte que s'havia aixecat el dia, feia calor i acabàvem de fer una bona caminada per la sorra.

Vam conduir durant una mitja hora, el temps necessari per arribar a l'aparcament de Natural Bridges State Beach, una platja en la que l'erosió de les ones i el vent va esculpir el penya-segat que s'endinsava a l'aigua, reduint-lo a unes illetes unides per tres arcs de fang (una combinació de llim, argila i diatomees en una barreja de pedra). La força erosionadora va continuar actuant-hi i a principis del segle XX va col·lapsar l'arc més exterior, mentre que el més interior es va esfondrar durant una tempesta el 1980. Des de l'aparcament no teníem pas la millor vista, però la Núria i el Jaume estaven cansats i no van voler baixar a la platja, com sí que vam fer el David i jo, que ens vam fer unes fotos i poc més, tot i que el parc estatal al què hi pertany la platja acull musclos, estrelles de mar, anèmones i llagostes marines a la zona intermareal que per si ja mereixerien una visita, a més de l'espectacle migratori anual de les papallones monarca que s'hi concentren en quantitats que superen el centenar de miler.

La platja està a tocar de la ciutat de Santa Cruz, una ciutat coneguda pel seu clima moderat, la seva bellesa natural, les seves comunitats amb estils de vida alternatius, les tendències polítiques liberals dels seus habitants, el seu parc d'atraccions i el surf. Es diu que és un dels primers llocs als Estats Units on es va practicar aquesta modalitat esportiva i a West Cliff Drive sempre s'hi poden veure surfers sobre les seves taules. Lògicament, està farcida d'escoles de surf i botigues de taules, roba i complements, de fet la marca de roba Santa Cruz hi té aquí els seus orígens. Diríem que és un dels bressols dels neo-hippies que després de l'esport i el mar han reivindicat una vida més sostenible i pacífica, a més d'aconseguir que Santa Cruz fos una de les primeres ciutats en legalitzar l'ús terapèutic de la marihuana i posteriorment que la policia local considerés el seu ús lúdic com un assumpte de prioritat mínima. No trobàvem on deixar les motos i vam passar per davant del famós parc d'atraccions Santa Cruz Beach Boardwalk, que dóna a Beach Street per una banda i per l'altra a la platja. Data de 1907 i les seves atraccions són antigues i icòniques (la muntanya russa té la pista de fusta). En tot cas, vam acabar passant-hi de llarg i buscant aparcament als carrers adjacents, però era permès només als veïns, així que finalment ens vam aturar a l'entrada d'un dels grans aparcaments de pagament i jo em vaig oferir a quedar-me amb les motos mentre la resta anaven a fer la visita (al David li feia il·lusió), però no van estar d'acord i vam fer una segona volta abans de decidir marxar per no trobar on deixar les motos.

Teníem encara una hora de ruta per endavant, però en realitat encara ens hi vam estar una mica més, doncs a més del trànsit que ens vam trobar ja arribant a Monterey, vam patir per trobar l'hotel, doncs no m'havia recordat el dia anterior de mirar exactament on era i quedava allunyat del centre i per sobre de la Highway 1. Passaven de les set de la tarda quan vam fer el check-in al Monterey Bay Travelodge i com que era tan tard, va ser descarregar i marxar un altre cop cap al centre.

Un cop al centre, vam deixar les motos ben aparcades i vam començar a passejar entre restaurants i botigues en direcció cap al port, trobant-nos amb la seu del Monterey State Historic Park i l'antic edifici de duanes construït el 1827 pel govern mexicà.

La ciutat va ser fundada el 1770 pel llavors governador de California, el català Gaspar de Portolà, i la seva indústria pesquera ha estat històricament important, per això no és estrany que ens dirigíssim al Fisherman's Wharf ('el moll dels pescadors'), tot i que en l'actualitat estigui ple de botigues i restaurants.

S'ha de dir que no eren pas econòmics, tot i que tampoc no eren excessivament cars, però sí que havies de mirar què triaves. De tota manera, com que ens havíem estalviat el dinar per manca de temps, el nostre pressupost ho podia suportar. L'àpat a Nino's Wharfside no va ser ràpid i vam acabar sortint sobre les onze de la nit, així que vam descartar anar a Cannery Row, un carrer bell i antic amb botigues de souvenirs, hotels, restaurants i botigues de xocolata ocupant edificis d'antigues empreses conserveres i vam anar cap a l'hotel a dormir.

Un dia més, vam recollir-ho tot i vam tornar a carregar les motos. Per cert, tant la Harley-Davison Dyna del David com la meva Indian Scout tenien el parafang del darrere despullat, sense seient ni porta-paquets, i nosaltres no només havíem de dur el nostre equipatge allà lligat, sinó que a més el dúiem protegit amb una malla d'acer de Pacsafe, és a dir que corríem el risc de marcar o ratllar el parafang si el lligàvem. Per evitar-ho, el Jaume des del primer dia va carregar amb la seva bossa i amb la del David, mentre que jo el que vaig fer va ser col·locar amb cura una tovallola entre la malla i el parafang cada cop que havia de lligar l'equipatge

Vam dirigir-nos cap a Carmel-by-the-Sea, un poble elitista a un quart d'hora de Monterey del qual en va ser l'alcalde durant tres anys l'actor Clint Eastwood. Vam aparcar pel centre i vam començar a passejar pels seus carrers, en els que no hi ha fanals públics, parquímetres ni números a les cases, que per cert són totes molt baixes.

L'origen de la ciutat data de finals del segle XIX i es deu a la seva proximitat a la platja. Va atraure a escriptors com Sinclair Lewis o Jack London i artistes famosos, que li van aportar un cert glamour i bastant elitisme que perduren i que queden palesos amb alguns dels cotxes que s'hi veuen.

Les construccions del downtown tenen un parell de pisos com a màxim i en els seus carrers és possible trobar unes cent cinquanta galeries d'art, a més d'hotels de luxe, restaurants de nivell, cafeteries, joieries, boutiques de moda i botigues de decoració. Tot molt chic, car i falsament modest, com el propi ajuntament que està ubicat a l'antiga Església de Tots els Sants.

Vam fer una volteta per un petit centre comercial, que com tot el poble estava farcit de zones ajardinades plenes de flors de tots colors, amb l'esperança de topar-nos amb el propi Clint Eastwood, la Doris Day passejant els seus gossos, el Brad Pitt, tot i que no sabíem si encara tenia la casa que va comprar quan estava casat amb la Jennifer Aniston, el madur i atractiu Kevin Costner o qualsevol dels molts famosos que hi viuen o hi passen temporades, però no va poder ser.

El poble no deixa de ser una mica un parc temàtic per a la jet set californiana amb aparença de conte de fades i preus i serveis de luxe, com serveis exclusius pels animals de companyia en alguns hotels. Vam acabar de fer la volta i vam tornar cap a Ocean Street, on havíem aparcat les motos.

Vam agafar Ocean Street fins a arribar a la platja i llavors vam circular paral·lels a ella per Scenic Road, un carrer sense voreres d'un únic sentit que va fent ziga-zagues entre les edificacions de primera línia i el mar.

Ja havíem passat de llarg Carmel Beach, estàvem passant per Carmel Point i ja veient davant nostre Mara Beach quan el David i jo vam fer aturar la nostra road leader per tal de fotografiar uns lleons marins que vam veure pujant i baixant de les roques.

Tot i les reticències del Jaume a entrar (i pagar per fer-ho) en un recinte catòlic, el vam convèncer per entrar a la Mission San Carlos Borromeo de Carmelo, la missió franciscana fundada pel mallorquí Fra Juníper Serra el 1771 per evangelitzar la zona, pel seu valor històric.

Les missions són l'orígen del que ara coneixem com California i Fra Juníper Serra va comandar una missió de tretze anys en què en va establir vint-i-una a l'Alta California, sent la de San Carlos Borromeo de Rio Carmelo la que actuava com a seu central i on s'hi establí i fou enterrat el frare.

Juníper va anar amb l'expedició terrestre duent el bestiar (cavalls, bous i porcs), mentre que els soldats viatjaven per mar amb el paquebot San Carlos i a l'hora d'establir-se van construir al voltant d'un gran pati central una capella, una sèrie de cabanes pels religiosos i un petit campament militar per a la protecció davant possibles atacs indígenes, tot i que els indígenes no acostumaven a atacar les missions, sinó a acostar-se atrets per la seva curiositat i era llavors quan els frares els convidaven a passar, els alimentaven (no coneixien l'agricultura i la seva alimentació es limitava a la recol·lecció de fruites, aglans i arrels silvestres, a la cacera de cérvols, ants i conills i a la pesca), els vestien, els ensenyaven agricultura, ramaderia, ferreria, fusteria, teixit, cuina... i evangeli.

Amb el temps, les missions va ser abandonades i van quedar en ruïnes, però algunes d'elles es van reconstruir, com Mission San Carlos Borromeo de Carmelo, que és una de les més autènticament restaurades.

La veritat és que va ser una visita entretinguda i interessant, en canvi el poble en si no va pagar la pena per l'estona que li vam dedicar. De tota manera, abans de marxar, vam passar per Torres Street, ja fora del downtown, on les edificacions eren cases unifamiliars amb jardí, per veure la casa del Hansel i la Gretel, una reproducció de la casa que apareix al conte.

Era un quart tocat de dues quan vam sortir de Carmel-by-the-Sea i vam agafar la Highway 1, per tant vam descartar aturar-nos a Point Lobos State Reserve, una reserva natural en la que s'hi poden veure foques i lleons marins després de caminar gairebé deu quilòmetres, i vam anar directament cap a l'icònic Rocky Creek Bridge, un pont d'arc de formigó armat del 1932.

Com la resta de les carreteres paral·leles al mar que hi ha al món, la Highway 1 és agradable a l'hora de circular-hi malgrat el trànsit, que és més intens que a moltes altres vies. Ens va sorprendre la quantitat de platges que hi havia i que no hi hagués pràcticament ningú en elles, convertint-les en autèntics paradisos. No ens vam aturar al Bixby Bridge, que és molt semblant al Rocky Creek Bridge, i vam continuar gaudint de la ruta. Sobre la visita al far de Point Sur, teníem els nostres dubtes perquè la visita guiada durava tres hores (ens semblaven massa temps) i anàvem tard, però no vam haver de plantejar-nos-la perquè no vam veure el trencall.

Tot i que tampoc no estava gens ben indicat el trencall cap a la Pfeiffer Beach, sí que el vam saber trobar. Es tracta d'una platja a gairebé quatre quilòmetres de la Highway 1 amb una gran roca (actualment, dues roques) erosionada per les onades, que han fet un un arc conegut com Keyhole Arch ('arc amb forma de pany') a través del qual passen les onades, a las que se les suma el sol quan és a punt de marxar per l'horitzó.

A més de banyar-nos, vam picar alguna cosa del menjar que dúiem, vam admirar les roques i l'arc, vam passejar una mica per la platja, vam prendre el sol i ens vam relaxar una estona. El que ens vam oblidar de fer va ser anar a la part nord de la platja a veure la curiosa sorra violeta que prové de les roques granates de manganès als penya-segats.

A Pfeiffer Beach, a més, es formen unes quantes piscines quan la marea és baixa. De tota manera, no era pas cap piscina el que anava buscant el noi amb una taula de surf que va cavalcar algunes onades davant nostre.

Vam tornar cap a la Highway 1, que és una carretera mítica per circular paral·lela a una costa encisadora de platges meravelloses i grans onades, pel clima de la California costanera, per unir dues ciutats com San Francisco i Los Angeles i perquè hi pots trobar de tot, com un cotxe de primers dels segle XX creuant-se amb uns quants models de la marca esportiva italiana Ferrari.

No dúiem ni una vintena de quilòmetres quan ens vam aturar a mà dreta per deixar les motos a tocar de l'asfalt i anar al mirador des d'on es pot gaudir d'una de les meravelles de la natura que he visitat i que més m'agraden, McWay Falls, una cala inaccessible si no és per via marítima a la sorra de la qual hi cau el cabal del riu McWay Creek a través d'un salt d'aigua de vint-i-quatre metres, després de travessar el Julia Pfeiffer Burns State Park.

Anàvem bastant més tard del que havíem imaginat i a més havíem previst moltes aturades que no teníem temps per fer, així que ens vam limitar durant una estona a circular tranquil·lament fins que cap allà les sis de la tarda ens vam aturar a Gorda-by-the-sea Mini Mart, on només vam posar gasolina per poder continuar el viatge.

Des de la llunyania, vam poder veure el far de Point Piedras Blancas, un far del 1875 amb un dipòsit d'aigua a la seva vora i una gran roca uns metres dintre del mar. Ni ens vam plantejar acostar-nos a la platja del costat perquè el seu ús està restringit als surfers, windsurfers i als kitesurfers per deixar-la lliure per als lleons marins, que acostumen a ocupar-la, malgrat que nosaltres no en vam veure cap mentre hi passàvem, tot i que el David i jo sí que vam veure com bufava una balena!

Uns seixanta quilòmetres més al sud vam fer la nostra última i breu aturada de la ruta del dia per veure (i fotografiar) Morro Rock, un tap volcànic a la badia homònima en forma d'illa lligada que serveix per una banda com a reserva estatal de fauna i per altra banda com a protecció natural del port.

Faltaven pocs minuts per arribar a les vuit del vespre quan vam arribar al Motel 6 de Pismo Beach en el que teníem la nostra reserva. Com que estàvem als afores del poble i era prou tard, ens vam instal·lar, vam sopar alguna cosa al restaurant de fast food Denny's que hi havia al davant de l'hotel i vam anar a dormir.