| Graham Turner, el delegat de la UEFA encarregat de temes de premsa, va agafar el micròfon de seguida que Valverde va respondre a l'última pregunta. "En nom de la UEFA i en el meu propi -va dir- vull dir-li que han aconseguit vostès un fet històric i difícil d'igualar. Han estat l'únic equip en tota la història de la competició que ha disputat quinze partits, no han perdut cap, ni tan sols a la final i, no obstant això, no poden portar-se el títol pels penals. Vull que tingui el meu reconeixement i el respecte de tots nosaltres". Immediatament, els periodistes que estaven a la sala de premsa es van aixecar i van començar a aplaudir. A Valverde se li va posar un nus a la gola i només va encertar a dir: "Gràcies, encara que hem perdut, el meu equip se sent campió". No va poder dir més. Es va aixecar i va sortir per la porta. Fora, en un ampli espai buit, en un solitari túnel que donava cap al camp, esglaiava la imatge d'un tècnic que es va ajupir en silenci. La seva silueta, retallada sobre el fons colorit dels seients i amb una fina pluja que brillava entre els potents focus, componia una foto preciosa, un contrallum màgic. Segurament, si el propi Valverde s'hagués pogut veure des del darrere, hagués tret la seva Leica i hauria immortalitzat aquest moment tan màgic, tan íntim, tan especial. Van ser només uns minuts de silenci absolut. Fins i tot els membres de seguretat de l'estadi que custodiaven les portes les van tancar per no pertorbar la seva soledat. Van ser un parell de minuts en els quals va recobrar l'alè i, amb el mateix sigil que havia arribat va enfilar, de nou, el camí d'uns vestidors que seguien intentant pair tan dolorosa derrota. Aquesta final va tenir això. I més coses. Va tenir les cançons de Zabaleta a l'autobús. Va tenir la complicitat d'un equip absolutament il•lusionat i amb una gran càrrega d'ambició. Va tenir rituals, litúrgies, moments copiats a la final de l'any passat a Madrid i va tenir, per damunt de tot, el reconeixement del rival. Ningú, ni un sol dels seguidors del Sevilla, fins i tot sabent-se favorits, van poder imaginar que aquest Espanyol els posaria tan complicat revalidar el títol que van aconseguir l'any passat en Eindhoven i que tant d'orgull ha portat al Guadalquivir. Quan l'autobús de l'Espanyol va abandonar Hampdem Park, va trobant-se pel camí petits grups de seguidors blanc-i-blaus que van aplaudir al pas de la comitiva, però també, de sevillistes que van fer el mateix. Ni un gest dolent. Ni una paraula dolenta. Silenci i reconeixement. Tots van coincidir que havien vist un dels millors partits que ha donat la història d'aquesta competició. Els jugadors de l'Espanyol, dins, agraïen amb imperceptibles gestos l'afecte que rebien i que els feien partíceps d'un moment realment especial en les seves vides.
|
