Viatge als Balcans

Per començar dir que aquest viatge no era el que teníem previst per aquest any, nosaltres anàvem a Sardenya sols el Maig i als Alps amb un grup d’amics el Juny.
Dos sortides que teníem ja ben planificades.
Per coses de la vida el Maig no ens va ser possible marxar de casa i com que aquest any cel•lebrem els 25 de casats hem sacrificat la sortida amb els amics, passant tots els dies disponibles al Juny per fer el nostre viatge en parella.
Preparar un viatge de 19 dies per Croàcia, Bòsnia i Montenegro en poc més d’un mes de marge os ben asseguro que en va deixar del tot extenuat.
Un empatx d’informació difícil de pair en tant poc temps, moltes nits sense quasi dormir i bloquejat del tot el meu sentit de decisió.
Però com la nostra manera de funcionar es la de la “marxa fina” no ens preocupa massa, segur que ens en sortirem.
La idea com ja he comentat es la de no tocar gens d’Autopasta, creiem que es viable...ja ho veurem.


Dia 1 de Juny:
Després d’unes setmanes força estressants per la feina i el dia abans complicat per un casament familiar arriba el dia de marxar.
Comencem força bé ja que volíem sortir a les 6 del mati però resulta que a les 6 del mati no tenim absolutament res preparat.
Ni tant sols se si la moto s’engega que fa dos setmanes que no la veig físicament, no en pateixo ja que al ser una V-Strom es del tot impensable que pugui fallar.
Fer maletes, carregar la moto i estem a punt a les 11: 00 am. Fa dies que no miro cap previsió del temps, ja se que son dolentes.
Ruta: La Bisbal - Aups

Sortim de casa ploguen, que hi farem.
Primera parada a la Jonquera sota la pluja, esmorçar-dinar, omplir benzina i comprar subministres de tabac per uns quants dies.


Decidim seguir el pla previst i no agafar l’Autopasta, tenim prous dies per el davant.
Ja sabem que necessitarem tres dies per arribar a Croàcia en comptes dels dos previstos. A l’alçada de Monpellier deixa de ploure, quin plaer.
Al travessar la Camarga ja ens apunten amb el primer radar mòbil del viatge, serà més habitual del que ens pensàvem en aquest viatge.
A Arles fem la segona parada per benzina, ja a preu Europeu, quasi 30 € emplenar dipòsit, que lladres que son. Eixuguem una mica l’equip.


A Peyrolles ens fotem un petit embolic i una cinquantena de km extres, cap problema. La carretera fins a Aups (pronunciar Ooops) fantàstica, comencem a gaudir del viatge.
Dormim a un Hotelet tipus francès, decadent, no molt net i amb encant.

Dia 2:
Ruta:
Aups-Cremona
Avui farem una volteta per el gran Cayon del Verdon, La Colmaine, el col del Turini famós per el Rallye Montecarlo, Col de Brouis, Col de Tende i ens endinsarem per les carreteres italianes.
La idea primera era arribar a Gènova-La Spezia (per qüestions sentimentals) i anar a veure el museu Ferrari a Maranello, però anem força retrasats i creiem que no es viable, ho deixem per un altre viatge.
Abans de marxar unes fotos de OOOps ( Aups), força maco la veritat.





Ah...ja plou eh???
El Lac de St. Croix.


Ens equivoquem i fem les gorges del Gran Cayon du Verdon per el costat equivocat, quedant sempre a l’altre costat de la vista.
Un lloc per tornar-hi i recomanable. Zona de motos.




També ens trobem amb un gran ramat d’ovelles que fan el canvi de pastures.


Seguim per territori de motos.



Dinem a Gilette, no se si te quelcom a veure amb les maquinetes d’afaitar.
Ens prenem el cafè a fora aprofitant el solet, ens agradaria que ens visites més sovint.


El famós Col de Turini.


Fins enllaçar amb la Nacional no hem trobat pràcticament ningú a la carretera, però això s’ha acabat.
El Col de Tende quasi embossat i ja no parlem de les carreteres italianes, un tràfic brutal, lent i pesat.
Arribem a Cremona força cansats, dormin al primer Hotel que ens surt al davant i decidim que demà agafarem l’Autopasta fins Croàcia.
Que si seguim a aquest ritme ens podem passar les vacances a la carretera que no volem.
A partir d’aquest moment tant a Itàlia, com Croàcia, Com Bòsnia, Com Montenegro i Eslovènia, deixa’n d’indicar en un 90% dels cartells el nº de carretera i els trencants canvien aleatòriament el nom indicat.
Un petit embolic per els que portem el GMS (Global Maps system).

Dia 3:
Ruta: Autopasta fins Trieste – Umag – Novigrad – Porec – Rovinj – Valalta.
Ni el Google Maps ni el viamichelin en deixen marcar rutes per els Balcans.
Que curiós...no???
L’Autopasta no te cap interès i no fem fotos, tot i que ara em penedeixo de no fer cap foto als 40 km llargs de cua a l’altre costat amb un fotiment de camions impressionant, ens va bé per descartar la tornada per aquest tram d’Autopasta, no sigui que ens trobem el mateix embolic que avui.
Ja som a Croàcia i fins ara no ha plogut amb tot el dia.
Només d’entrar un ruixadet per recordar-nos que el temps no el domina ningú, res important.

La primera impressió de Croàcia es força agradable, carreteres poc transitades i els pobles que de moment veiem, tot i que turístics, petitons.
Canviem € per Kunes en la primera oficina de canvi que trobem, aquí no ho varem poder fer cap Banc en tenia.
Decidim dormir en un complexa de vacances prop de Rovinj, ens toca un dia de descans i platja, que també ens volem posar morenos.

Dia 4:
No ruta.
El primer dia de descans ens va de meravella.
Ens aixequem ens vestim o millor dit ens desvestim per anar a la platja i a que no sabeu que passa ?

Ja la tenim aquí.
Resignació, el proper dia farem sessió doble.
Però a la platja hi anem, si senyor.

Un dia de “meditació” no fa mal a ningú.
Una foto del “que podia haber sido y no fué”.

El complexa no esta malament, un Bungalow molt maco i un preu força bo, 83 € amb mitja pensió tos dos per dia.
No l’hem pogut aprofitar al 100%.
http://www.valalta.hr/index.asp
Com que fa mal temps ens hi estarem un dia menys del previst eixís recuperem el dia perdut per arribar.
Hem de ser positius.

Dia 5:
Ruta:

Avui toca una ruta per el sud de la Península de Istria i les illes de Cres, Losing i Krk. El dia no es molt clar però no plou que ja es molt.
Primer una foto de Rovinj.

Anem fins a Pula, una ciutat sense cap tipus d’encant a veure l’amfiteatre, una visita llampec.

Costejar una mica i agafar el primer Ferry del viatge a la illa de Cres. Sommi doncs.

Es divertit això del ferry.


Ja som a l’illa, els paisatges de mar i costa retallada...i núvols som força agraïts.


Ciutat, millor dit poble de Cres.

També te nassos que tant lluny de casa hi hagi una Osor, potser al final no som tant diferents com ens sembla.


Veli Losing.


Emplenem dipòsit a una benzinera que tant serveix per vehicles terrestres com marítims.
Te gracia això de posar benzina al mateix temps que un veler.

Busquem un raconet per fer un picnic que no esta gens malament, el sol ens visita, cal aprofitar.

De tornada decidim agafar una carretereta que surt al meu mapa que sembla passar molt a prop de un llac que esta per sota del nivell del mar.
Aixis no repetim tota la ruta.
Mira quina carretera més maca, sembla que no ens hem equivocat amb l’elecció.

Cony...!!! ara s’acaba l’asfalt. Que potser es pensen que poden aturar a una V-Strom ???
Nosaltres seguim...eh ???

Sembla que la nostra elecció no ha estat massa encertada, ja que el més a prop del llac que passem es això.

I el camí...co**ons amb el camí !!!
he tocat a terra un munt de cops i sembla que estiguem fent alguna travessa aventurera,
uns 12 km de camí de cabres carregats com burros es ben bé cosa d’ases, però te el seu puntet.

El regal es que ja que sortim a prop de lubecine decidim arribar-nos-hi i ens regala aquesta vista.
Sempre podem trobar coses positives.

Ja tornem a ser a un Ferry, encara ens diverteix.


Illa de Krk.


Anem a dormir a un Bunngalow a un Càmping de Baska.
http://www.bunculuka.info/ita/default.asp?...uluka&eID=index
Demà toca descans de moto i avui no ha plogut amb tot el dia, toca platja i sol. Que bé.
El segon dia de descans, sembla que el temps serà bo.
Ens agrada Croacia.

Dia 6:
No ruta.

Endevineu que passa de bon mati ???

Ja la tornem a tenir aquí. Ja es mala sort, segon dia de descans i segon dia de pluja.
A aquest pas l’objectiu de posar-nos “morenos” potser no el podrem assolir.
A part d’això tot va de conya, “meditarem” una mica més.
Una estona que no plou decidim fer una volta a peu per un corriol que surt del mateix Càmping.
Ens regala aquestes vistes.


Serà qüestió de tornar a casa que el temps es torna a embolicar.

Dia 7:
Ruta:

Avui anem a recórrer una mica el centre de Croàcia, sortim amb l’esperança que no plogui, no posem les membranes a l’equip.
Som optimistes, je je je.
Primer de tot ens enfilem a una església mirador per acomiadar-nos de Baska, amb una mica de sol hi haguéssim pogut estar millor, encara queden dies per solucionar aquest tema.

Seguim per l’illa de Krk.

Ja veiem la costa Continental, per fer-vos una idea aquesta foto.
Costa si, però les muntanyes hi son ven a prop. Es la tònica de tots els Balcans que hem vist.

Aquí no hi ha ferry sino un gran pont.

Entrem a la capital, Rijeka ( que vol dir riu) per comprar una targeta de memòria per la càmera de fotos.
No i entrem el suficient per poder veure quelcom d’interessant.
Agafem una carretera que ens porta al Parc natural del Rinsjak, escollim la més al nord creient que podrem veure les millors vistes del Llac, però ens equivoquem, deuen ser a la del sud.

Passem Delnice i baixem per fer una carretera secundaria que ràpidament empitjora d’estat fins trobar-nos una senyal de prohibida la circulació excepte veïns.
Com anem justos de benzina i ens diuen que la més propera es a Delnice, ens tornem conservadors i mitja volta cap a la benzinera.
Aquest tros va ser força espectacular, semblen a una muntanya rusa. Petits turonets i anar pujant i baixant durant km. Maca.
Comença a ploure altre cop.

faig el meu primer (que no últim) strip-tease a la carretera. Les membranes posades altre cop.


A la zona de Plaski comencem a veure les restes de la guerra. Forces cases derruïdes i tirotejades. Cases a mig acabar amb gent hi viu.
Ens fa cosa parar a fer fotos, ens posem a la seva pell i creiem que a nosaltres no ens agradaria. Cap foto.
De vistes si eh...




Arribem al famosos llacs de Plivitza Jezera al voltant de les 4 de la tarda, escollim un dels Hotels a la mateixa entrada.
Ens canviem de roba i corrents a fer la ruta E, que diuen de unes 3 hores. Un lloc per veure, la veritat.






Un altre dia força intens i ben aprofitat.

Dia 8:
Avui toca l’emoció i aventura, entrarem a Bòsnia, quina por.
Tota la nit que plou, esperem el pitjor precisament el dia que farem el kilometratge més gran.
Però “bueno”, som homes i dones de cap a peus no ??
Sortim ben equipats per la pluja i os asseguro que ens la va ben fotre.
Ruta:

Només de sortir ja la tenim aquí.

Ens creuem amb un grup de motos que venen d’allà. Això ens tranquil•litza.
La foto més propera a la frontera que ens varem atrevir a fer.

Son fronteres d’aquelles que el funcionaris et fan por. Et mirem com si et tinguessin de empresonar en aquell moment.
Passaports, papers de la moto...
Asta et sents culpable i tot. Però cap problema, ja tenim el segell de Bòsnia al passaport.
Ja som a dins.

Només d’entrar els canvis de cultura son evidents. Son majoritàriament musulmans aquí.

A part d’això i les desertes carreteres, tot i que la que farem sembla a sobre el mapa de les importants, no hi ha gran diferència amb la zona interior de Croàcia.
Restes de la guerra per a tot arreu, però no massa evidents per aquí.
Sembla que estiguem a Suïssa amb cases més modestes.

El que sobte es la gran quantitat de policia de tràfic que anem trobant, jo diria una patrulla cada 50 km.
Ja ens han apuntat amb radars mòbils i ens han parat un cop per demanar-nos els papers.
De moment cap problema, tot i que anem preparats mentalment per que ens cobrin l’impost revolucionari en forma de multa fictícia. Diuen 30 €.
Fem benzina i el primer canvi sense problemes de € a Kunas Bosnies.
En tot el viatge fora de llocs molt concrets de Croàcia no hem trobat problemes per pagar amb €.

Ja ens foten la segona parada, passaports, papers de la moto, trucar per la radio del cotxe i podem seguir.

Fins aquí tots els animals que tenien rostint-se eren xais.
A Vinac que sembla força gran i moderna parem a dinar, per fi provarem un tros de porc, que fa dies que els veiem rostint-se per la carretera i no ha coincidit mai amb l’hora de dinar.

Els records de la guerra son sempre evidents, fins hi tot menjant.

Es el preu més baix de moment, porc amb cervesa per dos 9€.
Sarajevo, una capital força destralada que no ens va agradar gaire. Varem fer un tour amb moto sense tastar rés de la seva vida.





Tot el dia que “ara plou ara no plou”, seguim el pla previst, en comptes de baixar directes a Mostar farem una volta per el Parc natural del Susjeska i hi arribarem per carreteres secundaries.
Les vaques que no faltin.

O plou, o les carreteres son molles i quant es comencen a secar...torna a ploure.
Seguim un cotxe que coneix la carretera i ens porta a bon ritme.
L’asfalt es força dolent, amb roderes, parxes i de tot.
Però es clar, ens torna a parar la policia i perdem el nostre guia. Passaports, papers i a seguir.
Aquesta última zona es feixuga i solitària. Asta ens fa un pel de por. Velocitat mitja de 30 km/h.


No ho havia comentat, però els cementiris son innombrables, per a tot arreu i plens de làpides noves.

Per fi Mostar...ha estat un dia molt dur. Estem rebentats.

Ara esperar trobar lloc per dormir...en tinc un de clixat.
http://www.motel-mostar.ba/
Hi ha sort i veiem que hi ha molta oferta.
Per sopar ens deixem aconsellar per l’amo de l’Hotel. Un noi força jove que xampurreja el castellà. Sobretot sap dir “de nada”.
Un bon sopar.

Dia 9:
No havia comentat que no se que passa a Bòsnia amb la benzina. Benzineres, Bars i botiguetes de comestibles en quantitats industrials.
A veure si algú sap el per que de tanta benzinera, jo sincerament no ho entenc per el poc tràfic que hi ha.
Ruta:

Primer de tot una volta per Mostar. Després de sentir-ne a parlar tant ja hi som.
Ens fa certa emoció. El que veiem es una ciutat bolcada al turisme, amb restes de la guerra per a tot arreu, això si.




No creieu que fem visites als cementiris, tot i que ho acostumen a fer.
En aquest viatge no cal, estan per tot arreu, integrats als pobles, no a part.
El que marca es veure la quantitat de tombes amb dates dels anys 90, molts de joves.


Una vista del Hotel escollit, molt cuco.

Avui tenim un dia intens de veure coses.
Primer anar a Blagaj a veure un riu que neix a sota de una muntanya, seguir amb el famós lloc de peregrinatge de Medjugorje,
les catarates a prop de Ljubuski, entrar a Montenegro per Trebinje ( quina por ), el monestir de Ostrog i
pujar fins a Zabljak al Parc Natural del Durmidor per demà baixar per el Cañon del Tara el segon més gran del mon darrera del del Colorado.
No son molts km però esta farcit de coses que volem veure.
Anem a la feina.




No he comentat que ahir al arribar a Mostar cada cop que tocava el fre del darrera feia un soroll estrany.
Jo creia que algun granet de sorra corria per allà, ja que tot el dia va ser en moll i per carreteres no massa catòliques.
Però avui amb bon temps també ho fa. Al arribar aquí he mirat les pastilles i he quedat garratibat, no en queden gens. En 4000 km s’han fos.
El anar carregats i en moll fa que el fre posterior no descansi.
Osti tu quin problema!!!!
Per el que hem vist de Mostar sembla que de motos no ni han AI, ai, ai...a veure si això ens fotarà el viatge enlaire. Estic preocupat la veritat.
Tornem a Mostar a veure que fem. Per el camí trobem un taller de cotxes i parem a veure que diuen.
Resulta que el noi que hi ha allà te una Kawa i ens dona una adreça de Mostar. El nom Plana-Honda. Potser es català i tot penso jo.
Estic força preocupat, no crec que a Bòsnia podem solucionar el problema, no hem vist cap moto enlloc.
Començo a mentalitzar-me en conduir sense fre del darrera.
Entrem a Mostar i comencem a preguntar. Ens van dirigint cap a una zona que no havíem vist, l’autentica Mostar. Barris de pisos, carrers plens de gent, terrasses de bars.
Tot bullint de vida.
Al final parem a un noi que va amb scooter i s’ofereix a acompanyar-nos. Al mateix temps es para un Toyota amb una bandera espanyola al darrera.
Son dos membres de les forces espanyoles destinades allà amb una intèrpret, ens pregunten si tenim algun problema, els hi expliquem i la intèrpret pregunta al noi del scooter, sembla que sap a on va.
En tota la historia aquesta no hem pogut parlar suficientment amb els militars, amb un d’ells en català, quin luxa.
Els noi ens porta aquí.

Osti tu...!!! es un Bar...!!! no sé...no sé.
Resulta que l’amo del Bar també es dedica a servir recanvis de moto, es un Motard de veritat que té una VTR i fa curses i tot.
Ell parla Bosni, alemany i angles. Jo català, castellà i m’entenc amb francés i italià. Cap problema.
Es mira les pastilles i en diu que m’assegui al Bar i demani una cervesa.
Estic tranquil ja, confio totalment amb aquest tiu amb pinta de “macarra”. Ja puc relaxar-me.

30 €, la veritat n’hagués pagat 300...o més.
A partir d’ara un joc de pastilles del darrera en els viatges llargs.
Com que es tard ja deixarem l’incursió fins al Parc Natural del Durmidor i Tara (no se a que em sona això) per un altre cop.
Anirem directament a la costa i demà tindrem un dia més tranquil.
L’autentica Mostar.

Medjugorje. Super turístic.


Les cascades.

Ja hi tornem a ser.


Just abans d’arribar a la frontera de Montenegro ens creuem amb dos motos alemanyes ( el 95% de motos que em vist en aquest viatge eren d’aquest país ), una GS i una V-Strom, ens tornem a tranquil•litzar.
Sortida de Bòsnia, papers...passaports...entrada a Montenegro...papers...passaports, ja no hi estem acostumats.

No se com ho farem aquest noms no surten als meus mapes.


A Niksic ens cauen totes les idees preconcebudes, Porches Cayene, BMW de gama alta, concessionari amb 5 Hummer a la venda, sembla que no estan tant malament per aquí.
Monestir d’Ostrog.


El gran llac Skadasko amb una llum ben maca.

Encara ens atrevim a no agafar el túnel de peatge i fer l’antic port per arribar a la costa, es que no en tenim mai prou tampoc.

Ja arribem altre cop a la costa.

Arribar a Petrovac buscar lloc per dormir, sopar, una volta i cap al llit falta gent.
Cap iterés.
Demà ens toca un altre dia intens.

Dia 10:
Ruta.

Avui el dia es bo...sembla. Anirà bé que tenim forces coses a veure.
Primer una visita a un monestir ortodox que hi ha per la carretera.

Sv. Stefan ????

Fins a Cetinje ple de xiringuitos de venda de cotxes de segona ma, tots de gama alta, certament sospitosa la seva procedència.
Entrem al Parc del Loucem. Carretera de muntanya.


Primeres vistes del fiord de kotor. Sembla que volem.



Arribem al mausoleu de no se qui. Després ho miro


450 escalons per pujar.

i l’últim tram pla.

A dins.


L’altre costat.

Ens va agradar, potser el bon temps hi va influir...o no.
Anem avall, sembla l’Stelvio amb les seves “paelles”, a Itàlia “tornantes” i aquí “serpentines”.
Baixant ens creuem amb un nombros grup de motos alemanyes, ja tornem a estar en el circuit, fins ara cap moto.

A Perast parem a dinar, avui ens toca un bon dinar de peix, en una terrasseta agradable i a un preu assequible. Ens ho hem guanyat.


A la cua de la frontera coincidim amb una parella motard alemanya, ell bufa diguent que ja son a Europa, no he entès d’allà on venen però si que agafaran un ferry fins a Bari.
Primera imatge de Dubrovnik i primer oferiment de lloc per dormir, el refusem diguen que no ens quedem.

Aparquem la moto i segon oferiment de lloc per dormir.
Una visita en pla japonès, quasi corrents i la càmera traguen fum.




.
Ens trobem els primers catalans del viatge, una parella de Lleida que ens diuen que sempre troben gent de Girona a les seves sortides.
Desde la muralla es veuen llocs amb “glamour” com aquest.



Es veu que es típic intentar treure’s i posar la samarreta des de aquí.
Nosaltres no ho varem ni intentar.

Mentres ens preparem per tornar a agafar la moto tercer oferiment de lloc per dormir.
Si la nostra intenció fora quedar-nos no haguéssim tingut problema sembla.
Agafem la famosa E-65, amb molt poc tràfic i molt ràpida, disfrutem després de tantes carreteretes...i fa sol !!!!


Enfilem la península de Peljesac, seguim la tònica de carretera solitària i ràpida.
Ston, diuen que la segona muralla més llarga del mon al darrera de la xinesa.

També coneguda per les seves ostres.

A Trstenik al final he pogut convèncer a la meva dona per dormir en un del innombrables llocs privats que s’ofereixen per a tot arreu.
Jo en tinc ganes i ella no. Al final guanyo jo. Per ser el primer...de meravella.
A primera línea de mar, petit i coquetó i a un preu per riure, 35 € la nit.
Es un mini poblet en el que a la nit atraquen uns quants vaixells de gent que fa creuers per la costa.
Sopem de peix.

Un dia intens i molt agradable, tenim la moral a tope.

Dia 11:
Ruta:

Avui he intentat inútilment convèncer a la meva dona de quedar-nos un dia més aquí.
El lloc es prou maco i fa bon temps, però ella diu que no que ja ens estarem si cal dos dies a Hvar, que la idea de llogar una barqueta i passar el dia a les illes Pakleni l’engresca des de que li vaig comentar. Com sempre les dones manen.
Cap allà doncs, també hi ha un altre problema, no he pogut enterar-me de si hi ha ferry de l’illa de Korcula a Hvar, de totes formes son pocs km, d’una forma o altre ho arreglarem.
Trstenik de dia des de el nostre apartament.


Ja som professionals del ferry.

L’única foto que hem fet de Korcula, de molt la que menys ens ha agradat tot i que tothom diu que es maca.
Nosaltres no li hem sabut trobar el que.

De postres no hi ha ferry i la hem recorregut dos cops. Tornem amb ferry a Peljesac.
Si m’heu de fer cas...la podeu suprimir perfectament.
Ens hi afanyem per poder agafar un ferry que surt de Trpanj fins a Ploce hi ens estalviarà uns quants km.
Arribem justos per veure com marxa, perdut per un parell de minuts.
Ara hem d’esperar unes tres hores fins el proper, no tenim tanta paciència. Carretera i manta.

Aixis veiem una part de la costa no prevista.

Mes ferrys, comença a cansar.

Ja som a l’illa de Hvar, primer de to dinar a Sucuraj i recorre tota l’illa fins l’altre punta.
Teníem entès que aquesta illa esta de moda, no veiem ningú per enlloc.
Carreteres desertes de vehicles, de gent i de cases, que estrany.
L’illa de la Lavanda en diuen.

També te platges sembla.

Al arribar a l’altre punta de l’illa entenem l’enigma. Tothom desembarca en aquest costat.
Busquem un apartament una mica lluny (1’5 km) a prop de l’aigua. Aquest cop no ens agrada tant.
Fem un passeig i anem a sopar a la ciutat, “glamorosa”, tranqui-la i molt ben assortida de restaurants i bars. Maca, molt maca.
Ja estem a punt per demà complir una de les fites d’aquest viatge, el lloguer de la barqueta i l’estada a les illes Pakleni tot el dia de sol i platja.
En tenim ganes de “morenor”.

Dia 12:
No ruta.
Si...el de sempre. També plou.

La barqueta, l’illa aquí al davant i la pluja.
Un altre dia per “meditar”.
Sortim a sopar, estem moixos.

Ens trobem amb tres noies catalanes, una de Verges, quasi veïna, potser els de Lleida tenien raó.
Repetim lloc de sopar.

A un apartament a prop del nostra hi ha aparcada una BMW amb matricula espanyola, li deixem un missatge. Deuen estar de la pluja com nosaltres...fins el cap d’amunt.


Decidim que si demà fa mal temps marxem, encara queden dies per solucionar el tema “moreno”.
Cada cop menys.

Dia 13:

No cal preguntar, ja estem fent les maletes.

De totes formes Hvar ens queda pendent, segur que tornarem, potser l’any que ve.
Ruta:


Fent cua en el ferry. Sense comentaris.

Split una ciutat força gram, molt gran per el que estem acostumats nosaltres.

Anem a la part antiga a veure el que era el palau del “Diocleciano ese”.
Turistes a tort i a dret.



Preguntar per l’estàtua aquella que diuen que si li fregues el dit del peu dona sort, a veure si aconseguim un pel de sol.

La suerte esta echada.

Visita a l’antiga Salona. Cap turista per enlloc. Deu ser fora del circuit.

A Trogir només hi traguem el nas.

Primosten.

I anem a dormir a un lloc rural que vaig trobar per internet i en va fer gracia.
Es a prop del Parc Natural de Krka. Estic segur si hi trobem lloc que a la meva dona li agradarà.
Certament rural.

Hi ha sort, som els únics inquilins, no estan preparats però diuen que per sopar ja ens faran quelcom.
Maco no ???

Una volta i aprofitar el sol, que aquí dura poc.


Sopar per dos a la llum de les espelmes. Casi fa por tu.


No oblidem la feina tampoc, que el buidatge es el buidatge.
Ens hem portat una ampolla de Grapa a la mel (med amb croat) per alguna ocasió especial.

Tornem a casa...que romàntic no???


http://www.kalpic.com

Dia 14:
Avui la noia de la casa rural ens diu que el dia estarà tapadot però que demà segur que farà sol.
Ja tenim el pla decidit, anirem a veure el parc de Krka i ens en tornem fins el lloc que varem estar el primer dia.
Tenim fam de sol i si diuen que demà es segur...cal aprofitar que potser serà l’única oportunitat.
Ens saltarem Pag, ja que hi anirem per l’interior. Està decidit ja.
Vinga doncs. Ens fotarem una palissa però el sol be que ho val.
Ruta:

Primer una visita al Parc de Krka.
Com el de Plivitze però més petit i amb molta gent.
Totes les recomanacions diuen d’entrar-hi per la porta de Skadrin, però encara no se per que nosaltres entrem per l’altre.
Ens perdem una volta en vaixell. Ja la farem un altre cop, potser...o no.
Ens canviem, deixem totes les coses lligades a la moto i a veure el parc.




Al sortir del parc sentim uns que s’adrecen a nosaltres amb català, resulta que son una parella de Salt que també estan per Croàcia amb moto.
L’han aparcada al costat de la nostra. Estem una bona estona parlant, ells comencen el viatge i nosaltres ja anem de retirada.
Els hi recomanem que no visitin l’illa de Korcula, en sembla que no volen fer-nos cas. Ara m’agradaria saber si hi varen anar i si els hi va agradar.
Ens acomiadem, ells cap dins i nosaltres a la moto. Ja son els segons gironins que trobem. De tres dos...no esta malament.
Al arribar a la moto veig que porten enganxines de Nordkap i Scootland. Son grans viatgers, per el que sembla.
Llàstima de la moto que porten. :roll: :wink:

També coincidim amb una altre parella motard de Palencia amb K-100 ells també van cap avall encara, diuen fins Montenegro o més lluny, quina sord, nosaltres ja cap a casa.
Ara ens endinsem per una zona que abans de la guerra era majoritàriament serbia, que varen marxar i molts no han tornat.
Es nota en la quantitat de cases a mig derruir i sense arreglar que trobem, en molts de llocs més del 60%.
Primer 10 km d’obres.



tornem a la muntanya i el temps sembla que s’embolica, ens mig equipem per la pluja.

Zona de muntanya, no se l’alçada però comença a fe un fred de co**ons. Parem a tancar les entrades d’aire.

A partir de Gracac ens creuem amb moltes motos, en vist que hi feien una concentració.
Si haguéssim portat la tenda igual ens aturem, el premi al més llunyà em sembla que el tindríem assegurat.
Molts dels que ens saluden van sense guants i fot un fred...pobres.
Per allà mig una tomba força estranya.

I quin fred que fot.

Com era d’esperar torna a ploure i amb el fred quedem ben glaçats, no hem acabat d’equipar-nos del tot.
Al arribar a la costa, sota la pluja, parem a refer-nos en un bar. Estem tremolant. Fins hi tot la màquina de fotos ha fet figa.
A Rijeka seguim uns indicadors a Pula en vermell i quant ens adonem estem a Rupa, a tres km de Slovenia.
No se que ha passat, agafem l’Autopasta fins quasi Valalta.
A l’Autopasta quant ja no fa fred entenem el per que, el termòmetres marcant 12º, ves a saber a quant estàvem a la muntanya, segur que arran de 0º.
Arribem, caram si que està ple això avui. Amb dificultat ens hi volen, només 2 dies. Que bé.

Dia 15:
No ruta.
Sol i platja.

---

Dia 16:
No ruta.
Sol i platja.
Ens plantegem que fem per tornar, si fa bó podríem mirar de quedar-nos un dia més i tornar amb dos dies per Autopasta.
Demà ho decidim al mati, si fa bo preguntem si podem quedar-nos un dia més, sinó tornem amb tres dies fent més volta.
“Mañana lo pensaré”.