Derbi
Els orígens de Derbi cal cercar-los en un petit taller de reparació de bicicletes fundat per Simeó Rabasa i Singla el 1922 a Mollet del Vallès, al Vallès Oriental. Tres anys més tard Rabasa amplià la societat amb el seu cunyat, en una nova raó social, Rabasa i Solà, situada a la plaça del Mercadal de Mollet del Vallès. El 1931 bastí una nova factoria a Martorelles, al número 9 de la carretera de Badalona. La seva ocupació fou la reparació i lloguer de bicicletes fins al maig de 1944, quan Rabasa va formar una societat de responsabilitat limitada amb son germà Josep Rabasa i Singla denominada Bicicletas Rabasa per tal d'avançar en la fabricació de bicicletes.
L'empresa tingué molt d'èxit i el 1946, aprofitant-ne els beneficis, va començar a treballar en una versió motoritzada. Més aviat un ciclomotor que una motocicleta, aquest primer model, la SRS de 48 cc, incloïa forquilles telescòpiques, èmbol de suspensió al darrere, frens de tambor, canvi de dues velocitats i un dipòsit de benzina i sistema d'escapament com les motocicletes. La SRS, que donava 1,5 CV a 4.500 rpm i arribava als 45 km/h, va tenir tant d'èxit que va provocar un canvi en l'enfocament de l'empresa, i el 7 de novembre de 1950 aquesta va canviar el seu nom pel de Nacional Motor Rabasa S.A.
Just abans d'això, a la Fira de Barcelona de l'estiu la companyia va donar a conèixer la seva primera moto de veritat, la Derbi 250 cc, amb una potència de 9 CV. Aquesta moto era molt innovadora, amb canvi accionat a pedal (al costat dret), càrter amb relleu (no llis) i indicador de marxa, i va estar en producció més d'una dècada.
Significat del nom
El nom Derbi prové de DERivados de BIcicletas ("derivats de bicicletes", en castellà).
els anys 50
Els anys 50 van ser crucials per a Derbi, car de la producció de 150 unitats amb 30 treballadors el 1951 es va passar a produir-ne 4500 amb 300 treballadors el 1958. Les motocicletes i ciclomotors més importants d'aquest període foren, a més de les SRS i 250:
La 95cc de dos temps amb pistons de cambra de combustió alineada de 1953
La 125 Super de 1955
La 350 bicilíndrica de 1957, que arribava a 120 km/h amb 16 CV
El Girocarro o Transca, un vehicle amb tracció i conducció mòbil, davantera o al darrere en funció de les necessitats de l'usuari.
No hi mancaren tampoc les embarcacions, amb la Canoa D-6, equipada amb un motor de 6 cilindres en V.
Els anys 60 i 70
El 1961, després del llançament del Seat 600 la venda de motocicletes d'alta cilindrada davallà de cop, pel que Derbi se centra gairebé exclusivament en models amb motors de 49-75 cc. Una de les primeres creacions en aquest sentit van ser els 49 Sport i Gran Sport, ciclomotors de 48,7 cc, amb 1,5 CV a 5.000 rpm, 3 velocitats, frens de tambor, pedals i caixa de canvis hidràulica. Aquesta motocicleta lleugera, després d'algunes modificacions, va ser rebatejada el 1965 com a Antorcha i se'n vendrien mig milió d'unitats només a Europa. També en la dècada dels 60 sortiren els models:
125 Super (1963)
49 Junior (1964), coneguda popularment com a "Derbi paleta" per ser un vehicle molt emprat pel gremi de la construcció
74 SG (1964), esportiva capaç d'ultrapassar els 100 km/h, la producció de la qual duraria fins al final de la dècada següent
125 4V (1966), amb 7 CV a 5.500 rpm,
Trial Pirineos 74 (1966) de 7 CV
Derbimatic (1969), petit ciclomotor ciutadà amb transmissió automàtica i aspecte de moto de turisme
Scootmatic (1969), un petit ciclomotor per conduir el qual no calia llicència.
Als anys 70 Derbi es va aventurar en el camp de l'enduro amb la Coyote de 49 i 75 cc, la Correcaminos' i la Cross 50, presentades després en versions 74 i 74TT. La gamma d'enduro Derbi Diablo va acabar amb la C4 el 1978.
Tanmateix, el sector de la carretera es va prioritzar aquells anys: el 1972 va sortir la Carreras Cliente 50 cc, amb 15,5 CV a 15.000 rpm, motor refrigerat per aire de 6 velocitats i una velocitat màxima de 165 km/h gràcies a la seva lleugeresa. L'alimentació era per carburador de 24 mm IRZ de vàlvula rotativa, pistó Mahle i encesa electrònica Motoplat. Aquest petit bòlit per a curses de velocitat es venia per 35.000 pessetes de l'època.
El 1975 arribava l'econòmica esportiva 2002 GPX, una GT de 125-187,5 cc amb 23-26 CV, 6 velocitats, bicilíndrica i encesa electrònica. El 1976 en va aparèixer la versió amb fre de doble disc davanter, greixatge separat, amortidors davanters direccionals i posteriors d'oli/gas, amb carenat frontal: la moto oferia 26 CV a 8.000 rpm a 150 km/h. Hi havia encara la 125 4V refrigerada per aigua.
Pel que fa als ciclomotors, el 1977 va sortir la Variant amb l'innovador "Spacetronic", un dispositiu que permetia engegar-la pitjant un botó vermell del quadre d'instruments i que ha esdevingut l'estàndard per a tots els escúters i gairebé totes les motos.
Durant els darrers anys de la dècada i els primers de la següent, al contrari que les també catalanes Bultaco, OSSA o Montesa, Derbi va aconseguir sortejar amb èxit les dificultats macro-econòmiques que van acompanyar l'anomenada transició espanyola i l'entrada de l'Estat Espanyol a la Unió Europea.
Els anys 80 i 90
Els anys 80 s'encetaren amb la nova Diablo 80 CXS i la Variant Caballero, que va gaudir de l'excel·lent publicitat d'haver fet la volta al món (18.835 km sobre dues rodes) conduïda per Marco Gardoqui en 76 dies l'any 1980. Aquells anys van destacar la Sport Coppa 80, la 125 Cross, la 1001-74 Sport Coppa i la SC50 amb 2,5 CV a 8.000 rpm. El 1981 van arribar les dues noves enduro CX Jumbo i la TT8, així com la SC125, la TTS9, la T-250 6V, la SC 74 (que va substituir la 1001), i la RC-250 6V de turisme.
El 1982 van sortir diversos escúters de 50-80 cc amb 4, 5 o 6 velocitats. Com a commemoració dels 60 anys de la marca, aparegué la variant start i la Jumbo super-FD. La dècada es va tancar amb la presentació de les boniques GPR 75, amb xassís de doble biga, refrigeració líquida, 6 velocitats, forquilla telehidraulica, 3 discs de fre. Aquesta moto va ser la mare de la SPORT 75 el 1991.
Simeó Rabasa es va morir el 1988, un any després d'arribar a un acord pel qual Derbi esdevenia importadora de Kawasaki per al mercat espanyol. L'empresa que havia fundat feia més de sis dècades encara restaria independent fins al 2001, quan fou comprada pel grup italià Piaggio.
Els anys 90, a més de la GPR, van veure la producció de la Country RD i de la BIG 3, una enduro i una trail. Pel que fa als escúters van aparèixer el clàssic carenat Vamos i el Fenix, semblant en línia a una moto de turisme. De cara a la renovació de la gamma en vistes al nou mil·lenni, es produïren la Hunter i la Paddock el 1997, que s'afegiren a l'escúter esportiu Predator, signat per Giorgetto Giugiaro el 1998. La dècada es clou amb l'Atlantis.
Història recent
Derbi encara el nou mil·lenni amb la crosser Senda, de les més venudes de la seva categoria a Europa, en versions 50 i 125 cc de dos temps. Aquesta moto fou la primera amb forquilla USD ("up side down") i comptava amb solucions tècniques interessants per al xassís i la suspensió. El 2001 va arribar l'escúter GP1 i el ciclomotor GPR, un model esportiu de 50 cc derivat del món de la competició.
El 2003 va ser un any clau amb la introducció d'una nova gamma i dues motocicletes molt premiades: la Senda Black Edition, d'edició limitada es va exhaurir abans de començar-ne la producció, mentre que la nova GPR 50 Nude Look va guanyar el premi de disseny MDA. L'any següent la gamma GPR va ser completada amb quatre versions, Nude (nua, com diu el nom) i Racing (carenada) disponibles en 50 i 125 cc de 2 temps (ampliat després a quatre temps). Quant als escúters, la GP1 es va equipar amb xassís de motocicleta, amb motor central de 50 cc, o lateral de 125 i 250 cc. Aquests productes es distingeixen per la seva línia jove i les solucions tecnològiques innovadores i sofisticades, com la pinça del fre radial de la GPR.
La presentació el 2006 de la Mulhacén 659 ha portat la nova Derbi propietat de Piaggio a l'àmbit de la mitjana-alta cilindrada, amb una "scrambler"" al més pur estil anys 70, equipada amb motor Yamaha de 600 cc. Una altra recent creació és el nou motor de 125 cc desenvolupat íntegrament a Catalunya, de quatre temps amb refrigeració líquida i 15 CV. Aquest motor es muntarà aviat a la nova "on-off" Terra.
Competició
Els anys 60 i 70
GP 125cc d'Angel Nieto (1972)L'activitat esportiva de la marca comença amb el tercer lloc de l'australià Barry Smith en el Campionat del Món de motociclisme de velocitat de 50cc de 1968, seguit el 1969 per la victòria de l'espanyol Ángel Nieto al mateix campionat [3] i un altre tercer lloc de Smith. Aquest doble resultat atorgà a Derbi el títol mundial de marques d'aquell any.
El 1970 Nieto va tornar a guanyar el mundial de 50 cc i va acabar segon al de 125 cc [3], mentre l'any següent ho va fer a la inversa, amb Derbi adjudicant-se el mundial de marques de les dues categories alternament. Degut a la seva gran efectivitat, les motocicletes de GP de Derbi començaren a ser conegudes al món de la competició com a "bales vermelles".
El 1972 va ser l'any del doblet amb Nieto bicampió en 50 i 125, i Derbi guanyant el de marques en 125. A partir d'aquí Nieto no va poder passar, amb Derbi, d'un tercer lloc el 1974.
El Motocròs
Des de mitjan anys 70 i fins a final dels 80, Derbi va desenvolupar motos per a motocròs en les cilindrades de 75, 125 i 250 cc. Al Campionat d'Espanya hi va participar oficialment amb pilots com ara els catalans Jordi Monjonell o Toni Elias [1], i va fer també incursions al Campionat del Món de 125 cc.
Dels anys 80 al s. XXI
GP 80cc de Champi Herreros (1988)Ja a mitjan anys 80 Derbi va tornar a la competició internacional engreixant considerablement el seu palmarès gràcies als valencians "Aspar" i "Champi"
Jordi Martínez "Aspar" campió del món de 80 cc els anys 1986, 1987 i 1988
Derbi campiona de marques en 80 cc els anys 1986, 1987 i 1988
Jordi Martínez "Aspar" campió del món de 125 cc el 1988
Manuel Herreros ("Champi") campió del món de 80 cc el 1989
A banda, Jordi Martínez fou sotscampió del món de 80 cc el 1985, Herreros els anys 1986-1987 i Àlex Crivillé el 1988.
El començament del segle XXI Derbi torna a destacar amb els dos sotscampionats al Campionat del Món de 125 cc dels anys 2000 i 2001 amb el japonès Youichi Ui. El 2006, el txec Lukáš Pešek va obtenir el sisè lloc en la classificació, seguit pel quart lloc l'any següent, mentre que ja el 2008 Derbi guanya el títol mundial gràcies a l'occità de pare italià Mike Di Meglio.
Resum Palmarès
Aspar amb la 125cc al GP del Japó de 1989En total, Derbi ha guanyat 8 títols de constructors (2 a 50 cc, 3 a 80 cc i 3 a 125 cc) i 11 títols de pilots (3 a 50 cc, 4 a 80 cc i 4 a 125 cc).
Aquest n'és el resum:
Els títols mundials de velocitat de pilots obtinguts en la categoria de 50cc són aquests: [3]
Any Campió 50cc
1969 Ángel Nieto
1970 Ángel Nieto
1972 Ángel Nieto
Els títols mundials de velocitat de pilots obtinguts en la categoria de 80cc són aquests: [1]
Any Campió 80cc
1986 Jordi Martínez "Aspar"
1987 Jordi Martínez "Aspar"
1988 Jordi Martínez "Aspar"
1989 Manuel Champi Herreros
Els títols mundials de velocitat de pilots obtinguts en la categoria de 125cc són aquests:
Any Campió 125cc
1971 Ángel Nieto
1972 Ángel Nieto
1988 Jordi Martínez "Aspar"
2008 Mike Di Meglio
2010 Marc Marquez
